Diumenge 23, el dia que Jordi Évole va esvalotar la televisió i las xarxes amb un controvertit ‘mockumentary’ o fals documental, em va caure a la pantalla del mòbil un article de José Antonio Zarzalejos, ‘El proceso se debilita‘, que vull ara comentar a bastament. El vaig començar a llegir amb la sospita que seria una barreja d’inexactituds, mitges veritats i falsedats manifestes i no em va decebre: es tractava d’un bon resum del que es troba dia sí i dia també en la premsa madrilenya i en part de la catalana, és a dir, d’un article que vol formar opinió a partir d’una confusió deliberada de realitat i desig –títol insuperable per expressar una tensió habitual i sota el qual va aplegar la seva ‘opera omnia’ el gran poeta sevillà Luis Cernuda. La peça periodística em sembla una mostra consumada que els mitjans de comunicació, com apunta el catedràtic Vicenç Navarro, també ho són de persuasió.
El primer paràgraf de l’article de Zarzalejos és un bon exemple de confusió deliberada i contínua d’allò que no genera dubtes i allò que hom desitja. Comença diagnosticant una pèrdua d’energia de les forces independentistes: “El amplio segmento de la sociedad catalana que apuesta por el proceso independentista comienza a bombear energía con arítmia”. Es refereix al fet que s’hagin plantejat dues preguntes concatenades, mai abans posades damunt la taula? O bé a la feblesa del pla B que ja ha posat en marxa l’ANC per si el 9N no hi ha consulta, i que pretén recollir 3 milions de signatures per forçar una DUI? Aleshores l’autor esmenta allò dels plans dissenyats “precipitadamente”, com si amb 300 anys dintre d’un Estat assimilacionista no n’hi hagués prou. Continua l’article situant el PSC en unes coordenades on mai no l’havia trobat ningú (“La ausencia del PSC del imaginario secesionista de Catalunya”), segueix amb la primera veritat incontestable (“las reticencias continuadas de Unió a los propósitos de Mas”), una objecció que només troben en la consulta aquells que hi són contraris (“de cómputo complejo”) i un tòpic suat: “la ajenidad de sectores económicos y empresariales al órdago independentista” (com si la representació de l’empresariat s’hagués de fiar al 5% d’empresaris de Foment). Corol·lari: el procés “hace vislumbrar más una entelequia que una hipótesis raonable”.
La veritat és que podria continuar fins al final citant ‘in extenso’ l’article de Zarzalejos, però crec que és més útil resumir-lo un pèl. En primer lloc, perquè allò que els executius estrangers i autòctons (no s’atreveix a dir nacionals) són contraris al procés és dubtós, com diversos articles han posat de manifest. En segon lloc, perquè la posició de Brussel·les i la UE, d’antuvi reàcies a plantejar-ne ampliacions internes, caldrà veure com evoluciona: no és creïble que s’hi vulgui incorporar Ucraïna i alhora expulsar-ne Escòcia o Catalunya. Pel que fa a afirmacions sobre “los avatares secesionistas en Escocia o las renuncias a ellos en Flandes o en el norte italiano”, caldria contraposar l’opinió de Zarzalejos a la de Joan B. Culla, per al qual els flamencs han canviat de tàctica, però no pas d’estratègia: la renúncia de Flandes a la independència només existeix en la ment de l’exdirector de l’ABC.
Més endavant, el periodista basc exposa una crítica a ERC perquè no s’ha incorporat al Govern i no ha volgut concórrer amb CIU a les eleccions europees. És aleshores que torna a barrejar naps i cols en forma de pregunta retòrica: “Si ahora no se unen, ¿lo harán en unas elecciones plebiscitarias que cada día adquieren grados mayores de probabilidad?”. Una cosa és que molts electors, entre els quals en compto, vulguin la incorporació d’ERC al Govern i la confecció conjunta de llistes europees i una de ben diferent que, pel fet que això no es produeixi, no sigui possible un govern de concentració nacional temps a venir.
Més avall, el punt on Zarzalejos desplega l’antiga dita ‘divide et impera’ és en una lloa encesa a l’historiador i conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila (CDC), arran d’un article d’aquest a ‘La Vanguardia’. En aquesta peça del 17 de febrer, analitzada i desautoritzada parcialment per Andreu Pujol en aquest altre, Vila es va referir a Josep Puig i Cadafalch com a “una personalidad muy superior a personajes muy menores como Francesc Macià o Lluís Companys que paradójicamente han tenido mayor reconocimiento institucional o social”. Aquesta excèntrica afirmació de Vila porta Zarzalejos a una nova pregunta retòrica: “¿Se nos está diciendo que el catalanismo de antaño es superior al independentismo de hogaño? Eso parece. Sí: el proceso se debilita”. Una conclusió molt arriscada si es té en compte la marginalitat de Vila dintre de CDC, on és considerat un nou Recoder, i el que diuen les enquestes relatives a una votació sobre la independència –sempre que no es facin falsa comptabilitat i se sumin l’abstenció i el NS/NC al vot negatiu.
El segon apartat de l’article es dedica a Rosa Díaz i a Albert Rivera. De la primera es destaca l’èxit que el 86% del Congrés hagi rebutjat el procés sobiranista, consulta inclosa. Aquí Zarzalejos l’encerta de ple: el PP és esclau dels partits que té més a la dreta (encara més a la dreta!) i el PSOE s’ha adonat tard que un partit gran ha de marcar l’agenda i no deixar que la hi marquin. Pel que fa a Albert Rivera, l’altre dels dos “líderes más emergentes”, el periodista s’hi refereix per la presentació del llibre ‘Juntos podemos’ (que, només de moment, sembla que no compta amb versió en català). El que Zarzalejos obvia és la gran ensarronada de copiar el lema britànic, el “better together”, només en la part epidèrmica, i passar per alt que Escòcia tindrà un referèndum pactat amb el govern de Londres. En altres paraules: mentre que el “better together” és una invitació a treballar plegats, el “juntos podemos” és l’enèsima reencarnació del ‘trágala’ castellà disfressat de diàleg de sords.
Pel que fa a la darrera part de l’article, “El Príncipe en Catalunya”, assoleix quotes de deliri. Segons el columnista, “el príncipe de Girona se está ganando a pulso la reputación y el respeto de los que goza. Acude a muchos sitios; escucha a mucha gente de distintos ámbitos; absorbe todos los mensajes y entiende la Corona como una institución que ha de ser funcional para la sociedad y el Estado”. La realitat és que la reputació de la corona travessa hores molt baixes, molt més que les que suposadament travessa el procés sobiranista: Iñaki Urdangarín i la infanta Cristina als jutjats, el rei debilitat i qüestionat, els rumors de distanciament entre el successor al tron i la seva esposa… Tot aquest còctel no és pas confusió de realitat i desig, sinó desprestigi de la monarquia per les sospites i indicis d’enriquiment il·lícit, falsedat documental, inexistència d’igualtat davant la llei i manca de legitimitat d’una institució restablerta pel dictador Franco.
El paràgraf final de l’article de Zarzalejos demostra fins a quins punt la distància entre la monarquia i els súbdits s’eixampla sense remei: “Su presencia [la del príncep Felip] en Catalunya está especialmente indicada con un programa medido y pesado que terminará en el monasterio de Poblet donde homenajeará al general Juan Prim, un militar catalán liberal cuya dimensión histórica se engrandece en estos tiempos de desmemoria y agravio”. És a dir, que la recepta de la monarquia per a Catalunya és reivindicar un militar que va fer carrera a Espanya, que va bombardejar Barcelona i que lloa amb grans paraules el diari ABC (rotatiu que omet el detall del bombardeig, per cert). Receptar Prim és voler tornar a l’època en què Catalunya volia fer pedagogia a Espanya i exalçar un estadista que “no va deixar res”, com conclou Enric Vila en un article menys simplista que el de l’ABC i en el qual lliga el fracàs del reusenc al seu afany modernitzador i confederal. La presència del príncep a Catalunya i la lloa de Prim passat pel tamís espanyolitzat porten l’autor de l’article a afirmar que “Don Felipe es hoy uno de los grandes depósitos de esperanza en la regeneración institucional de España”. Podria ser, no m’atreveixo a afirmar-ho rotundament, perquè la futurologia no és un dels meus forts. Però si un altre Felip ha de ser el regenerador d’Espanya, ho serà per força sense que inclogui Catalunya. I aquesta darrera afirmació no és només un desig.
