Ara fa prop d’ un any i mig, al desembre del 2021, la meva privilegiada atalaia d’observació econòmica, és a dir, la meva condició de productor de vidre per flascons de perfumeria al Masnou, em permetia anunciar-vos per una banda la pujada de preus energètics i la seva inevitable conseqüència en la inflació i per altre la por de una imminent recessió.
El primer, la pujada de preus del gas , ho estava patint com a industrial en primera persona, molt abans que arribés al consumidor privat. Preveure la inflació era doncs fàcil, perquè el meu sector, els productors de vidre som grans consumidors d’energia, és a dir, som la primera boia que dona la senyal d’alarma quan arriba el tsunami de pujada de preus energètics. Lo segon, la recessió, no era una evidencia, sinó una por. Un any i mig després, estem immersos en un dels més brutals períodes inflacionaris , però encara no ha esclatat la recessió.
La teoria econòmica diu que s’entra en recessió quan hi ha una caiguda generalitzada de la majoria de les variables econòmiques: la producció de bens i serveis, el consum, la inversió, la ocupació, els beneficis de les empreses i les cotitzacions en borsa. Per ara, cap d’aquestes variables, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa presenten símptomes de caigudes perilloses. Això vol dir que l’activitat econòmica segueix funcionant. L’ imprescindible factor psicològic que fa funcionar l’activitat econòmica manté doncs pensaments positius. La gent surt de cap de setmana, compra, viatge, no te por de hipotecar-se, troba feina i viu sense complexes. I les empreses tenen feina, inverteixen i segueixen en beneficis. Els sindicats negocien amb es patronals, els bancs malgrat les pujades del tipus d’interès, segueixen donant crèdits. Es a dir que tot flueix. I mentre el diner circuli amb seny i sense excessos, no hi haurà recessió.
Analitzant possibles factors de risc, després d’una pandèmia, una guerra al cor d’Europa, i una explosió dels preus del petroli, la sensació generalitzada es que no cal fer gaires reflexions i viure dia a dia. Que si ha de venir un nou caos, doncs que vingui. I tal dia farà un any. Amb aquest marc mental, l’economia no s’atura i per ara, no arriba la temuda recessió.
Seguim doncs vivint en aquest petit oasi econòmic. I encarem l’estiu de veritat amb ganes de gaudir de la vida, i que ni la inflació, ni la guerra, ni la desigualtat galopant, ni el canvi climàtic permanent, ni les eleccions polítiques indispensables, ens treguin les birres, el “bon rollu” i les ganes de ballar amb tothom.
