La presència de l’església catòlica als mitjans de comunicació és d’allò més present. Però, quin interès mediàtic desperta? Doncs poc i molt a la vegada. Expliquem-nos. Fem un exercici ràpid de quina és la seva presència en ràdio i televisió. L’església es reflecteix i predica el seu discurs a través de programes propis que tenen cabuda a les televisions públiques i/o privades, ja siguin cerimònies litúrgiques, com El día del señor de La 2, en magazines, com el veterà Signes del temps de TV3, o de concepció de canal, com 13 TV. Tanmateix, passa en ràdios de la seva propietat com Ràdio Estel o la COPE. D’altra banda, la seva presència transcendeix aquests espais, i es present, de forma periòdica, quan transmet grans cerimònies religioses, informacions als noticiari o litúrgies específiques, vegi’s, setmana santa.
Doncs bé, s’hauran adonat que l’audiència de l’església catòlica als mitjans de comunicació és majoritària quan s’adreça a un target divers: genera gran expectació quan va més enllà del discurs propi. L’església no interessa quan explica els seus principis, però en canvi, quan interactua amb la societat i en fa dels seus principis grans esdeveniments, és capaç de congregar fidels –televisius- que es converteixen per una estona en devots. Vegi’n sinó l’expectació mediàtica que va congregar la visita papal a Barcelona. Aquell dia, els televidents contemplaven un show, independentment de si eren més o menys devots. I les televisions, com la pròpia TV3, van posar tota la seva maquinària per fer que aquest show congregués aquests fidels per un dia. La laïcitat de l’Estat va passar a ser, pels programadors, un credo televisiu.
Tanmateix, però, cal assenyalar també que, mediàticament, l’església també interessa quan aquesta traeix els seus principis -vegi-se’n casos d’abusos a menors-, quan és capaç de qüestionar el seu propi missatge o simplement, quan obre les seves portes a l’espectador. Salvin les distàncies, però quedin-se amb alguns noms: el pare Apel·les –tertulià/polemista habitual fa uns anys- el pare Johnny –capellà rocker de les terres de l’Ebre- o el concursant Juan -el capellà concursant de Gran Hermano 12+1. Però també mossèn Ballarín, el bisbe de Solsona o l’Escolania de Montserrat. Tots ells desperten l’interès del públic perquè són capaços de qüestionar-se o parlar davant de les càmeres dels principis que regeixen l’església.
L’espectador, doncs, contempla la institució religiosa amb una presència viva a la televisió, però li desperta interès quan marca la diferència i situa el seu missatge enfront la situació o el context social que l’envolta. Miri’n fa poc què va passar quan, a l’omnipresent missa dels diumenges de La 2, el senyor capellà d’Alcalá va tornar a mostrar el seu repudi per la condició homosexual. Ràpidament, les xarxes socials i els informatius n’anaven plens.
Davant d’aquesta situació, si l’església sap que genera atenció quan es posiciona socialment o en fa un espectacle, per què s’escarrassa en posicionar el seu discurs tancat que no interessa al públic? Per què no podem veure un líder eclesiàstic responent preguntes als ciutadans, a l’estil Tengo una pregunta para usted, o formant part dels magazines de les cadenes opinant habitualment sobre allò que l’envolta? I per què s’escarrassa en buscar l’estridència sistemàticament per generar interès i realitza declaracions que li fan més mal que bé?
Així doncs, si l’església catòlica vol realment no perdre pes a la societat, s’ha de dotar dels mitjans de comunicació per una qüestió de supervivència. Ha de pensar en què els mitjans en formen part de l’entorn. I per això té l’oportunitat d’involucrar-s’hi esdevenint un actor social. El camí no passa per buscar l’estridència ni tampoc anar propagant els mitjans de difusió per no perdre pistonada a la societat, com ha fet recentment amb la posada en marxa de Montserrat TV o amb l’esmentada 13 TV, perquè es contempla com quelcom propagandístic. Ha d’interactuar per fer-se més visible que mai. En altres paraules, i com va admetre el pare abat Josep Maria Soler a l’Àgora del Xavier Bosch, Jesús faria servir una xarxa social com Twitter.
Píndoles
1. Sense satèl·lit. Males notícies per la difusió de Catalunya a l’exterior, amb la desaparició, des del dia 1 de maig, de les emissions per satèl·lit i per cable de TV3. La lluita per recuperar-la ha de ser una qüestió de convicció, començant pel recent estrenat equip directiu de la cadena.
2. Le débat. A la mateixa hora que el Madrid guanyava la lliga a sant Mamés, el Canal 24 Horas i el 3/24 oferien un altre partit: el debat entre Hollande i Sarkozy. Va ser un teva-meva a l’alçada, àgil i molt recomanable per analistes i no analistes. No hi van faltar referències a Espanya.
3. Gràcies, Pep. El passat divendres no es va acomiadar l’entrenador del Barça, a jutjar per l’enorme expectació que va despertar a totes les cadenes la roda de premsa. Es va acomiadar una institució.
