Édouard Louis ens mostra, a través de la seva mirada literària, el camí d’alliberament fet per la seva mare. El pas d’una dona sotmesa totalment al seu home i als seus fills, lliurada a la pura supervivència, a la misèria econòmica i emocional, cap a la visibilitat i a l’empoderament (paraula lletja però plena de significat), cap a l’autoconsideració i la llibertat.
Sabem que el vincle entre mares i fills, o filles, és únic i essencial pel desenvolupament de la persona, en bona mesura pot determinar com ens relacionem amb les altres persones, com estimem, com ens deixem estimar i sobretot com ens estimem a nosaltres mateixos.
L’autor comença el llibre amb una revelació, la seva mare un dia va ser jove, i somreia, en explica sorprès. Aquest aprenentatge, que en algun moment fem totes les persones, de ser capaços de separar la figura materna o paterna del seu el rol com a progenitors, és essencial per valorar als qui ens han ajudat a ser qui som, i alhora ho és també per saber com som.
L’autor ens parla de la literatura com a instrument per obrir-se en canal, per afrontar la vergonya d’haver-se rebutjat com a infant, d’haver desconfiat de la mare, d’haver-la rebutjat, jutjat, fugit. De la vergonya de saber-se víctima i botxí. Un llibre que navega entre la segona i la tercera persona, entre la necessitat d’explicar-se davant d’ella, la mare, i de nosaltres, lectors. Un recorregut endreçat cronològicament que alterna pensament amb record, que va i ve com un bisturí que obre la ferida, la desinfecta a través del present, i la sutura, mai del tot, expressament, perquè en cas de tornar-se a omplir de dolor li sigui fàcil de sortir.
“Em convertia en un trànsfuga de classe per venjança, i aquesta violència s’afegia a les que tu ja havies viscut.”
Unes reflexions que neixen de la tristesa del percebre’s diferent, de la necessitat de creure’s diferent, del sentir-se superior intel·lectual i moralment. Un sentiment ple de rancúnia, ple de por i sobretot ple d’immaduresa. Un relat que explica també l’assumpció de la responsabilitat dels fer-se adult, del fer-se càrrec dels sentiments propis i dels de les altres persones. Una metamorfosi la de la seva mare que s’acompanya de la seva pròpia, com a fill.
“En la seva vida, l’amor sempre havia estat un espai per manar o per deixar-se manar, no pas un espai de suspensió de les relacions de poder.”
Us recomano doncs, aquest àlbum de família, fotografies fetes a mida dins del pensament de l’autor, revelades a base de superació de creences i canvis de valors. Una transformació sí, no només la de la mare, també la de la seva mirada cap a ella, des de la ràbia i la vergonya, cap a la valoració per la valentia i la voluntat de canvi, “Per primer cop va conjugar la seva vida en futur.” I sobretot, la comprensió i acceptació de la mare, com a dona, que finalment permet la reparació del seu vincle afectiu.
Títol: Lluites i metamorfosis d’una dona
Autor: Édouard Louis
Traducció Jordi Martín Lloret
Editorial: Més Llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Pàgines: 78
