L’article de l’Enric Vila sobre el nazisme i el comunisme m’ha fet recordar una breu història que voldria contar-vos.
A mitjans dels anys vuitanta, en aquella època en què un ja comença a ser una mica adult tot i no ser encara major d’edat, sentia autèntica fascinació per la realitat que havia imposat la Guerra Freda, i per les películes d’espies com ara “The Prize” i “The Torn Curtain”, ambdues amb Paul Newman, i, en definitiva, pel misteri de la vida darrera el Teló d’Acer.
La fascinació era especial en el cas de la República Democràtica Alemanya: les històries emocionants de gent abatuda en intentar saltar el mur cap a l’Occident lliure i ric; aquelles atletes germano-orientals que feien tanta patxoca; els intercanvis d’espies al Checkpoint Charlie; les desfilades militars de cada primer de maig amb tots aquells soldats amb gorra de plat, els tancs amb les cadenes pintades de blanc, els missils poderosos i amenaçadors apuntant al cel; les estàtues de Marx i tota la iconografia comunista; els rètols soviètics en cirílic en les teulades dels grans edificis del centre de les ciutats; el caràcter sinistre dels seus dirigents com ara Erich Mielke o la fredor estàtica i esfereidora de Erich Honecker tot i els seus còmics morrejos amb el vell jerarca soviètic Leónidas Breznev ambdós coberts amb el típic barret de pell que et traslladava directament la gelor siberiana; el magnífic escut de la Deutsche Demokratische Republik amb el seu martell sobre un compàs al bell mig d’una corona d’espigues de blat; el mateix acrònim DDR que trobava bell i eufònic; els milers i milers de blocs de formigó a les afores de les ciutats on vivia el proletariat oficialment feliç i lliure en pisos de quaranta metres quadrats; la prestigiosa Humbolt Universität; la terriblement sinistra policia secreta (Stassi); els llacs del Meckelemburg i les platges nudistes de l’Ostsee; el Lokomotive Leipzig i el Dynamo Dresden; les reunions del Politburó del SED (Sozialistische Einheitspartei Deutschland); l’atmosfera trista i melangiosa que cobria un país verd i boirós, tancat i barrat, instal·lat des de feia dècades en la més estricta ortodoxia estalinista. I, per sobre de tot, oh …!! aquell himne nacional que encara avui no em canso d’escoltar, més meravellós, fins i tot, que el de la URSS.
Era una fascinació que no venia, precisament, per la identificació ideològica; ben al contrari, aleshores i des que als dotze anys vaig llegir la Revolución Conservadora, jo era un convençut reaganista i, per tant, un anticomunista d’arrel. Es tractava per tant, d’una fascinació entre estètica i sentimental, l’atracció per les dimensions misterioses i demonitzades, l’enamorament d’un món prohibit i temible.
En aquella època, no cal dir-ho, els nois i noies de 16 anys no viatjaven tant com ara, i molt menys als païssos del bloc de l’est, i encara menys a la República Democràtica Alemanya. Sense saber com fer-m’ho per tal de visitar un país que em fascinava, vaig escriure una llarga carta a l’ambaixada de la RDA a Espanya, on lloava les meravelles paisatgístiques i acadèmiques del seu país, tot i que no debia de ser gaire creïble, perquè no vaig rebre mai cap resposta, ni molt menys la invitació oficial que demanava.
Vaig haver, per tant, d’esperar encara algun any, i va ser durant la Setmana Santa en què vaig complir els 18 anys, vençudes les resistències paternes, que vaig agafar el cotxe amb el meu germà, i de bon matí vàrem enfilar cap a La Jonquera i no ens vàrem aturar fins arribar a Frankfurt. Allà férem gestions i vàrem aconseguir un visat de tres dies per visitar la RDA. Havia arribat el moment somniat des de de feia anys.
Recordaré per sempre aquell matí fred i boirós quan en la llunyania vaig albirar unes altes torres de control que anunciaven la proximitat del Teló d’Acer. En apropar-nos-hi, tancs i vehicles militars, quilòmetres de fill ferro punxent, i una munió de soldats i oficials gèlids, robòtics, i autoritaris. Era com si la Segona Guerra Mundial no hagués acabat. Ens varen fer sortir del cotxe i ens varen sotmetre a un autèntic interrogatori tan estúpid com desagradable, fins que finalment vàrem poder circular per l’autopista trànsit cap al que ells anomenaven Westberlin, i que no era altra cosa que el Berlin occidental.
Des d’aquesta illa de llibertat i civilització, vàrem creuar a la RDA i visitàrem (és una forma de parlar) Berlin est, Leipzig, Halle, Dresden, Karl Marx Stadt, i Zwickau, sense que ni per un sol segon deixéssim de sentir-nos vigilats, sols i acollonits en mig d’aquell món gris i decrèpit, d’aquell món sever i inhumà, amb continues aturades per una policia que ens feia tremolar; i ben aviat vàrem adonar-nos-en del que era realment la RDA, la GDR, la DDR: el camp de concentració, la presó, més gran del món. Va ser sortint de Karl Marx Stadt quan la sensació d’opressió, de sentir-se espiat, constantment sota sospita, va decidir-nos a sortir per cames d’aquell país policial i miserable, cap al pas fronterer més proper. Ja un cop dins el món occidental, dins la República Federal Alemanya, encara amb el cor encongit, no ens vàrem aturar fins arribar ben bé a Nürnberg. Volíem tenir la seguretat de què havíem posat distància suficient amb aquell infern. I recordo, recordaré sempre, la sensació d’alleujament, de llibertat, d’humanitat que em va emocionar en tornar a aquest Occident lliure, en tornar a casa. Aquella fascinació de tants anys s’havia convertit en dos dies (no vàrem esgotar el tercer que ens oferia el visat) en una barreja d’odi i repugnància cap aquella gentussa.
Aquella nit vàrem sortir a sopar, férem una passejada nocturna pels carrers bavaresos de Freising i una cervesa. Mai més, mai més des d’aleshores, no he tornat a gaudir d’un aire tant intensament fresc, eteri, fi, lliure, lleuger, com el d’aquella nit.
Per a mi, aquell viatge va ser el millor antídot contra els totalitarismes i vaig aprendre a valorar la llibertat pel que val, i a estar especialment amatent a totes aquelles retallades que sota els pretextos més diversos els nostres governs apliquen a la nostra llibertat.
*Tres apunts finals. Primer: Amic E. Vila, diguem-ho clar d’una vegada: el món soviètic del segle XX va ser una forma de nazisme o probablement alguna cosa encara pitjor. Segon: aquesta experiència em va fer reflexionar sobre les relacions entre l’estètica i la ètica, entre el fons i la forma, entre l’atracció-fascinació i l’odi-repugnància. Tercer: si algú sent curiositat per viure una experiència d’aquest estil, pensi que encara hi és a temps: visiti Corea del Nord.
