La ment és un espai-concepte intangible on s’hi acullen, concentren i concreten sensacions, coneixements, emocions, impressions, que recull de les emissions que li envia el cervell.
I la incògnita es presenta.
Com s’ho fa el cervell, un òrgan cognitiu i receptor, per traduir allò que grava.
Una música és enviada al cervell a través del sentit de l’oïda i, allà, queda al departament corresponent.
Quin és el pas que condueix a aquesta gravació a fer sentir plaer, desgrat, ganes de ballar, plorar, dormir?
Quant queda en l’interior més profund de la part del cervell encarregada de les emocions i l’allibera cap a aquest territori intangible anomenat ment?
La ment no té compartiments. Tot s’hi ajunta i barreja. D’aquí que la seva estabilitat depengui en bona part de com cadascú, des de la seva perspectiva i condició humana, la gestioni.
Temperament, caràcter, personalitat… definitoris en aquesta gestió. Difícil, molt difícil.
Algú pot fer aclariments?
Qui no té un nap, té una col, o una ceba, qui no, una xirivia, i qui no, la cistella plena.
La salut mental és l’estat d’estabilitat i confortabilitat, o no, d’aquest ens intangible que anomenem ment.
La ment és una esponja que absorbeix tot allò que copsa conscientment i també de tot allò que veu, sent, però que ni mira ni escolta i que grava en el seu l’inconscient per fer-ho aflorar en qualsevol moment.
La ment expulsa del seu si, tot allò que pot pertorbar el seu benestar i discerniment.
El pensament conscient és el primer succedani de la ment i el primer a rebre l’abocament que aquesta ha acumulat i de què vol desfer-se’n.
Amor desmesurat, odi, gelosia, por al conegut i basarda al desconegut; dolor, menyspreus, inseguretats, enveja, desamor, tristesa, fòbies, manies, acceptació sexual, bulliyng, neurosi, tendències suïcides.
El pensament destria, remena i elabora aquests elements distorsionadors i els distribueix; reenvia les allaus de malures a qui estan afeblits per diferents greuges i a tots aquells que li han omplert l’espai que tenia net i endreçat. Així, al conductor de tren temerari que ha provocat un accident multimortal, li envia remordiments, angoixa i por pel futur; a la violada, vergonya, set de venjança i basarda per l’esdevenidor; a la desamada, inseguretat per noves relacions o ànsies desmesurades, sense fre, per trobar un substitut; a l’ofès i atacat greument, li envia l’odi, aquell que no deixa respirar… converteix en trepa l’assetjat…
I així es va alliberant de tan feixuga càrrega. Llavors, és el nostre jo, el cor i l’estómac, la pell, el fetge… els pulmons, l’esquelet…qui reacciona a aquesta allau, amb angoixes, patiments, psicopaties, venjances, depressions… infarts… contractures, obsessions… no la ment.
Com més consistent sigui el nostre pensament, millor farà front a l’escomesa.
La ment restarà immune, neta, a punt per nous embats. S’han de trobar els mecanismes per reeducar aquestes reaccions humanes, que no mentals, i que són pròpies de les nostres característiques biològiques que ens són donades al néixer i que produeixen unes o altres elucubracions, i no d’aquest ens intangible a qui fem responsable de tots el nostres patiments.
Tot això, si parlem de ment, i no de cervell.
