Efectivament. El Tribunal Constitucional, en tant que és un Organisme reduït i no elegit per sufragi universal, que s’ha autoerigit en un Poder Suprem per interpretar políticament normes que hauran de ser acatades pels Organismes democràticament elegits pels ciutadans i que ha canviat al seu albir la naturalesa jurídica de les lleis democràticament aprovades i que n’ha modificat el rang. D’això se n’ha de dir amb totes les lletres Cop d’Estat, incruent, només faltaria, però Cop d’Estat al cap i a la fi.
El resultat d’aquest procediment és que l’Estatut deixa de ser Pacte d’Estat, com ho era l’anterior, el qual havia de ser respectat per qualsevol Govern de torn de Madrid. Això justificava poder recórrer lleis al Tribunal Constitucional. Cosa que ara no caldrà perquè obre els conceptes deixant-ne l’aplicació a la interpretació dels Governs Centrals, i aquests situats, en rang, per sobre.
Els Estatuts, tant el del 77 com l’actual, són font de drets objectius que ara han passat a ser drets interpretables. Ja no són per tant de naturalesa de Pacte d’Estat. Madrid podrà decidir-ho tot o gairebé tot. Si alguna cosa pot i vol, el Govern de Madrid ho podrà delegar. Els Estatuts funcionaven com una espècie d’allò que fan els Estats Federals. La nova Sentència del Constitucional ho ha arrasat tot.
Ha canviat doncs, la naturalesa del Pacte Constitucional de la Transició. Estem doncs en situació pre-constitucional. Els ciutadans, ni respectant els procediments i lleis democràtiques podem decidir el nostre futur. El Constitucional s’ha carregat una llei aprovada fins i tot pel Congrés i Senat i posteriorment, en referèndum pel poble, i ratificada pel Cap d’Estat. Sense violència, sense espectacle, sense humiliacions sortides de les casernes. De “Al suelo, coño” pistola en mà, hem passat a un plec de papers escopits a la cara del poble.
Per ordre constitucional, de la categoria de ciutadans lliures hem estat rebaixats a la categoria de súbdits. La protesta ciutadana, doncs canvia de naturalesa també: de la desafecció hem passat a la insubmissió. Efectivament, això és el que va ser la manifestació de dissabte 10 de juliol: un acte d’insubmissió.
I no ens enganyem. A partir d’ara, més que mai, la nostra butxaca resta oberta a la voracitat tradicionalment insadollable dels espanyols. S’han acabat també –i com a conseqüència precisament- els límits que fixaven els principis d’ordinalitat i de nivell obligat d’inversions, que ja no regeixen. Preparem-nos per tant perquè els espanyols podran seguir ficant mà a la caixa sense cap més consideració a allò que puguem pactar en cada pressupost. Si fins ara, després de tanta lluita pel nou Estatut hi hem arribat exhausts, a partir d’ara, tot serà una lluita, per cada llei, per cada euro. En projecció de futur veig la inutilitat total del nostre Parlament, com no sigui votar diputats que no vagin a la roda de Madrid, per cap concepte, ja que tota la força ens caldrà per aconseguir alguna cosa de la Capital del Reino.
I alerta. Si pactem alguna cosa amb algun dels dos partits espanyols que representi haver-nos d’enfrontar amb el que estigui a l’oposició, preparem-nos perquè quan aquest arribi al govern, si no ens necessita, podrà actuar en revenja i deixar-nos més pelats que una rata. Als ciutadans de Catalunya, pel que fa al residual de l’Estatut, a partir d’aquesta Sentència ja no li queda tribunal que l’empari, tot ho deixa a la voluntat dels governs de Madrid, sempre a partir d’ara, situats per sobre de la normativa estatutària.
Finalment dues reflexions. És evident que la Sentència del Constitucional va més enllà del que es va atrevir el Govern Socialista amb la LOAPA, després del 23 F. Llei que el Tribunal Constitucional va declarar que anava contra l’esperit constitucional per restrictiva i homogeneïtzadora. Com pot ser doncs que aquesta sentència d’ara sigui d’acord amb aquell esperit constitucional? Diu la Sentència que l’Estatut no pot condicionar els Governs de l’Estat perquè les decisions d’aquest estan per sobre del que diguin els Estatuts. Doncs no. O els Estatuts són Pactes d’Estat o no són Estatuts. El que diu la sentència fóra raonable si sortís només del Parlament autonòmic. Un cop intervingut el Congrés de Madrid, referendat pel poble, i ratificat pel Cap d’Estat, la Llei estatutària adquireix una naturalesa de Pacte d’Estat i els Governs de torn s’hi han de cenyir i han de respectar. Per això és un Estatut. L’Estat autonòmic fundacional és una fórmula “federalitzant” de l’Estat i la Sentència d’ara trenca unilateralment amb aquest esperit reconegut anteriorment pel propi Tribunal com a constitucional.
Pot doncs, un Tribunal Constitucional modificar aquest esperit constitucional? Pot un Tribunal Constitucional modificar, en definitiva la Constitució, sense seguir els mecanismes que s’hi preveu per fer-ho?
La meva conclusió, és que aquesta Sentència trenca l’esperit fundacional de l’Estat Autonòmic, volgudament federalitzant. Que representa una modificació inconstitucional de la pròpia Constitució. I que ho fa per decisió inapel·lable. En definitiva es tracta d’un autèntic Cop d’Estat. Què fem doncs amb els braços plegats? No cal anar més enllà del sentit comú per veure que alguna cosa hem de fer.
Com ho veieu vosaltres?
Des de Terrassa, a 15 de juliol del 2010
