Ara s’ha posat de moda un inútil discurs consistent en dubtar de la legitimitat del tribunal constitucional per enjudiciar una llei votada pel poble. Per aquest camí no arribarem enlloc. Les regles del parxís ja estaven escrites abans de començar la partida. Que els nostres governants, aconsellats per Salvador Cardús, les ignoressin, no és excusa de res; la ignorància de les lleis no eximeix el seu compliment. La constitució de 1978 és prou clara: l’Estatut de Catalunya és una llei orgànica; privilegiada però orgànica, al capdavall i, per bé que forma part del bloc de constitucionalitat, és votada a les Corts mitjançant un procediment especial i sotmesa a l’imperi de la pròpia constitució, que jo vaig votar no. Ara no podem dir que quan matem, en comptes de comptar-ne vint en volem comptar quaranta; això es diu, en tot cas, abans de començar la partida. En aquesta ratera ens hi hem posat tots sols.
Què hem de fer, doncs? Només hi ha dos camins, el de la reculada, que els nostres polítics no en volen ni sentir a parlar perquè passa per derogar l’Estatut del 2006 i produir la reviviscència del de 1979, prèvia convocatòria d’un nou referèndum en el que caldria votar exactament el contrari que en el primer, i tot això abans no falli el tribunal constitucional. Aquest camí tan aspre ens permetria, almenys, salvar la immersió lingüística i la llengua que, amb la sentència que se’ns ha pronosticat, quedarà feta miques. L’altre camí és el de la legitimitat democràtica; és menys efectiu però té una gran força legal, si més no en termes de principis generals del dret públic i, a més, és respectuós amb l’ordenament jurídic vigent, si no en la forma almenys en el fons. L’any 1931 s’escaigué una agra polèmica entre els dos iuspublicistes més importants en llengua germànica del moment: Carl Schmitt i Hans Kelsen entorn a qui havia d’ésser el guardià de la constitució; inicialment l’acritud fou aportada exclusivament per Kelsen, no per Schmitt, que es comportà correctament perquè, a curt termini, tenia les de guanyar.
El que segueix pot ser fulminat amb una sola frase que ja ha estat escrita per algun savi despistat el nom del qual prefereixo no recordar: Carl Schmitt fou un “funest ideòleg del nacionalsocialisme”, el que no afirmo ni nego. Aquestes expressions, fruit de la peresa, obliden tanmateix que els seus llibres encara es tradueixen a totes les llengües occidentals; que Schmitt, baldament fos encimbellat pels nazis –Göring i Frank- com a president dels juristes del Reich i com a conseller àulic de l’Estat de Prússia, fou aviat postergat despietadament per Hitler una vegada aquest s’hagué assegurat la conquesta del poder; que si bé és cert que durant la república de Weimar es covà l’ou de la serp, no és menys cert que encara no se sabia exactament si la serpota seria una cobra (Hitler) o un vidriol (un altre Bismarck). Seria injust ignorar que tots els pronòstics es decantaven a favor de la cobra i no del vidriol, però atenció a on posem el llistó si no ens volem carregar, pel camí, a Heidegger, Günter Grass, Jünger, Mann i a la pràctica totalitat del pensament germànic d’entreguerres, excepció feta dels espartaquistes. Al cap i a la fi Schmitt no va ser mai condemnat ni processat per cap tribunal; i això que morí l’any 1985.
També es pot dir que l’encontre acadèmic d’ambdós iuspublicistes a la facultat de Colònia durant el curs 1932-33 es saldà amb un desacord intel·lectual que descendí al terreny personal i palesà la misèria de Schmitt i la grandesa de Kelsen. No ho afirmo ni ho nego; a favor de la hipòtesi hi ha la força dels fets i dels precedents tan despietats per part de Kelsen; en contra, l’epistolari entre ambdós iuspublicistes, en el que Kelsen titlla Schmitt de dualista germànic, nacionalista romàntic i, en fi, de defensor del noucentista principi monàrquic i Schmitt titlla a Kelsen de neokantià; en el fons es remou l’eterna discussió entorn a la qual es congriaren ambdues guerres mundials. Però l’epistolari també palesa la més acurada correcció en les formes. No cal insistir-hi. D’altra banda, el debat –si així es pot dir- tingué lloc en el marc de la constitució de Weimar, que ens queda molt lluny.
Tot amb tot, ambdós iuspublicistes temien el mateix i ens feren algunes concessions que avui ens vénen com l’anell al dit. Al capdavall el seu pànic era idèntic: la independència del guardià de la constitució, que corria el risc o bé d’enfollir i exorbitar-se (Schmitt) o bé de veure’s mediatitzat per un altre alt poder de l’Estat (Kelsen); un pànic que la nostra història petita palesa que no era gens infundat, ni durant la segona república, amb el tribunal de garanties constitucionals, ni ara que la sentència de l’Estatut de Catalunya està a punt de caure’ns al damunt com una llosa. Obviant el fons de la polèmica, que no ve al cas, deia Schmitt que el control concentrat de la constitució a través d’un tribunal “ad hoc” comportava el perill que aquest òrgan embogís i esdevingués incontrolable pel principi democràtic o, dit d’altra manera, que aquest control arribés massa tard: “Quis custodiet ipsos custodes?”. Kelsen li replicava que les seves decisions havien d’ésser formulades en termes estrictament jurídics i Schmitt duplicava que la línia divisòria entre la justícia i la política era més conjuntural que estructural, bo i afirmant que “considerar com a desapassionada i apolítica la ideologia pròpia i com a polítics els problemes i opinions de l’adversari és un artefacte específicament polític”.
Kelsen, per la seva banda, afirmava que la funció política de la constitució és la de posar límits jurídics a l’exercici del poder. Per tant, no hi podia haver cap instància menys idònia per exercir la funció de guardià de la constitució que un alt poder de l’estat, ja fos l’executiu o el legislatiu, puix que ningú no pot ser jutge de la seva pròpia causa. Un i altre, doncs, coincidiren en què quan el tribunal constitucional comença a estar manipulat per les Corts, amb magistrats progressistes i magistrats conservadors; amb magistrats amb el mandat caducat que no cessen perquè no s’aconsegueix el necessari consens parlamentari per al seu relleu; quan les Corts comencen a potinejar la llei orgànica del tribunal constitucional modificant-la a discreció en funció de les correlacions de forces parlamentàries, aquest tribunal deixa d’ésser un alt òrgan de l’estat i es converteix ipso facto en una vulgar comissió parlamentària, vicarial, subsidiària i dependent. I esclar, una comissió parlamentària, accessòria, tributària i subordinada ha d’estar obligatòriament al servei del poble i no el poble al servei d’aquesta vicaria.
Per aquí va el discurs de Miquel Roca, per bé que no ho acaba d’explicar mai del tot. Els lectors ens quedem amb la primera idea: una llei votada pel poble no pot ser mai potinejada per un tribunal constitucional, el que és rotundament fals, com hem dit. No es tracta, doncs, de trametre un suplicatori al tribunal constitucional per tal que s’inhibeixi de dictar sentència; un suplicatori en aquests termes només pot obtenir una resposta: “no ha lugar”. Es tracta de dir-li sense embuts que el tribunal constitucional no existeix, que aquestes dotze persones no representen res ni a ningú, que tenen la mateixa legitimitat per enjudiciar l’Estatut de Catalunya que la penya ciclista de Voltregà; que el tribunal constitucional que va parir Kelsen no té res a veure amb el que ells pretenen representar i que el millor que podrien fer és anar-se’n a casa i ficar-se al llit. Però qui pot dir això al tribunal constitucional? Oficialment el Parlament de Catalunya. I, simultàniament, a Europa, el president de la Generalitat, argumentant-ho bé i palesant que, una vegada més, les institucions hispàniques han esdevingut una paròdia de la democràcia; que evidencien ser democràtiques només en la forma però no en el fons i que, altra vegada, els castellans han prostituït les altes institucions de l’estat de dret en perjudici dels catalans, com si forméssim part del seu imperi colonial. Aquesta hauria de ser la principal missió, avui, del president de la Generalitat.
