Sosté Ferreres Comella, professor de dret constitucional a la UPF i a la University of Texas at Austin, en el seu article de LV del dia d’avui (14.7.10) que la sentència del tribunal constitucional mereix una lectura atenta i no ha de ser desqualificada en el seu conjunt, posant l’exemple de la immersió lingüística, en la que manté la seva doctrina anterior en base a la qual s’ha construït el model actual. El problema és que la modificació de l’Estatut la vàrem fer per avançar i no per quedar-nos al mateix lloc on érem, no els sembla? D’altra banda, les condicions objectives ambientals han canviat amb aquest milió i mig de nouvinguts, molts dels quals provenen de Sudamèrica i de Centreamèrica, i la seva llengua materna és la castellana.
Més endavant considera l’articulista que moltes de les normes que resulten afectades per la sentència serien plenament constitucionals (sic) si enlloc d’aparèixer expressades a l’Estatut es formulessin com a lleis orgàniques, afegint que, per més paradoxal que sembli, el tribunal ens està remetent a una via “més fàcil” per aconseguir bona part de les coses que l’Estatut pretenia assolir. El súmmum del cinisme de l’articulista, que aviat el veurem convertit en catedràtic, si aquest article no l’eleva ja al podi dels llorejats, és quan afirma que totes les normes de l’Estatut que la sentència ha desactivat ho han estat per unanimitat del tribunal. Aquest darrer argument, tan florentí, és un gran consol; la sentència nega que siguem una nació, nega la naturalesa nacional dels nostres signes i no sé quantes coses més que em fa fàstic reproduir. Això sí, la declaració d’inconstitucionalitat és unànime, el que esdevé, segons l’argumentació del catedràtic in pectore, un gran argument en favor de la seva inconstitucionalitat: no hi ha hagut fissures a l’hora de declarar-la. Vaja! un altre que no s’ha assabentat de res o que la sap molt llarga.
Com que no els vull aclaparar amb els més de 880 folis de la sentència, llegeixin-se únicament els 59 del vot particular de Delgado Barrio. Aquest magistrat, que va començar de jutge d’instrucció a Vielha, sempre s’ha caracteritzat per parlar clar i dir les coses pel seu nom. Segur que el seu pas per la capital de l’Aran no li va permetre ni tan sols assabentar-se que allí, ultra el català, es parlava també una variant dialectal de l’occità; aquests senyors van per feina: arriben a Catalunya, s’instrueixen i, així que poden, marxen i comencen a martiritzar-nos. El magistrat s’oposa en el seu vot particular a la interpretació que fa la majoria de membres del tribunal constitucional que, molt resumidament, ve a ser aquesta: els articles de l’Estatut que reinterpretem –que són molts més dels que us penseu- envaeixen competències de l’Estat, per la qual cosa si l’Estat us concedeix graciosament aquestes competències mitjançant llei orgànica, seran constitucionals, no perquè ho siguin per sí mateixos sinó perquè l’Estat haurà tingut a bé concedir-vos unes competències seves que l’Estatut no té cap poder d’usurpar, però sí que el té l’Estat de regalar-vos-les i, quan li vingui a bé, prèvia modificació ulterior de la llei orgànica de torn, d’obligar-vos a restituir-li el regal.
No cal dir que aqueix magistrat és contrari a l’argumentació majoritària del tribunal constitucional i, en bona lògica, diu que si la competència és estatal l’articulat de l’Estatut és inconstitucional i nul, amb independència que l’Estat, mitjançant llei orgànica, ens vulgui fer o no aquest gran favor. En conseqüència, segons Delgado Barrio, la inconstitucionalitat dels preceptes de l’Estatut s’hauria d’haver fet extensiva a la totalitat dels preceptes que es reinterpreten per via d’aquesta argumentació tan sibil·lina, mostrant-se en contra d’ella i sostenint que la seva inconstitucionalitat s’hauria hagut de declarar pel tribunal constitucional amb independència de quina fos la ulterior actuació de les Corts.
La immersió lingüística es justifica per la relació de subjecció especial dels alumnes respecte dels poders públics: són aquests poders públics els que estableixen els plans d’estudi; ara bé, sense perjudici del dret dels pares d’escollir la llengua vehicular dels seus fills a l’ensenyament, entre ambdues oficials a Catalunya. Fins ara aquesta construcció ha funcionat, malgrat l’oposició de no pocs anticatalans. A partir d’ara no té per què funcionar, a la vista del gran nombre de castellanoparlans que han arribat de l’altra banda de l’Atlàntic. La mateixa relació de subjecció especial és la que permet exigir als funcionaris el coneixement del català, no als de la jurisdicció, esclar, en la que el català és només un mèrit, fins que l’estat no tingui a bé modificar la llei orgànica corresponent.
És curiós que Delgado Barrio apel·li tantes vegades en el seu vot particular al “Diccionario de la Real Academia Española” per fixar el contingut estricte i just dels mots, quan li interessa. Ara bé, quan es tracta del concepte nació, aleshores no acut a aquell “diccionario” sinó que diu el següent: “Así las cosas, creo que el dato inicial para llegar a la decisión a dictar en estos autos ha de ser necesariamente la definición de Cataluña como nación, puesto que esta es la raíz que inspira los aspectos más importantes del Estatuto. Y en este sentido, con todo respeto a los sentimientos del pueblo catalán, es indudable que en un sentido jurídico-constitucional no hay más que una nación que es la Nación española, de suerte que la definición de Cataluña como nación y su consideración como realidad nacional resultan inconstitucionales”. És indiferent que el tan taral·lejat “Diccionario de la Real Academia Española” defineixi “nación” com a “conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”. Tant se val que el mateix diccionari defineixi “nacionalidad” com a “condición y carácter peculiar de los pueblos e individuos de una nación”. En aquest cas la lògica Delgado Barrio no li permet recórrer al seu magnífic “diccionario” i, en comptes d’això, apel·la al “sentido jurídico-constitucional del término”.
Doncs encara sort que la constitució de 1978 no diu que el cianur és una medicina, perquè la lògica de Delgado Barrio el portaria a subministrar-nos-la a tots els catalans. Que no ens vingui, doncs, el senyor Ferreres Comella amb sopars de duro; si vol sopars de duro que vagi a Can Culleretes. Aquesta sentència és tan iniqua que ens situa en una posició empitjorada, donades les circumstàncies ambientals actuals i la instrumentada catalanofòbia, a la que teníem abans d’iniciar-se l’aventura estatutària que ha comportat aquest llarg pelegrinatge de set anys al no-res. Ara només ens queda una sortida, l’apuntada per mossèn Ballarín fa pocs dies, i que és el primer pas del full de ruta que ens proposa Josep Pinyol i Balasch: impugnar la sentència davant del Tribunal d’Estrasburg. Els arguments són tan sòlids com els que acabem d’exposar; es recorre al seu “diccionario” quan els convé i es força el sentit dels conceptes, fent-los dir exactament el contrari del que volen dir en realitat, també quan els convé. No els sembla que ja n’hi ha prou d’escarnis?
