El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos. Per això, em sembla que cal deixar clares algunes qüestions que s’han suscitat, abans i després, en relació a la sentència sobre l’Estatut. Perquè els intents d’alguns per evitar-la o retardar-la era evident que només ens deixarien de nou en evidència.
1.- Legitimació del Tribunal Constitucional:
a) Composició: És un òrgan perfectament legítim pel que fa a la seva composició, votada amb les majories previstes a la llei per les institucions que preveu la mateixa norma.
b) Expiració de mandat: Mentre no siguin renovats els seus membres estan en perfecte ús de les seves funcions per una raó tant elemental com evitar l’absència en tot moment de tribunal que ha de garantir drets fonamentals individuals, drets col·lectius i l’ajust a la constitució, també en períodes electorals. Preveure el seu cessament transcorregut un termini des de l’expiració de mandat sense ser renovats, deixa el tribunal en inferioritat de membres, por fer-lo inoperatiu en funció del quòrum que resti present i no comporta cap solució des d’una perspectiva general, perquè la politització i els conflictes de majories i minories també tindrien joc en aquest nou règim, més enllà de l’actual i puntual composició i assignació ideològica dels membres del tribunal.
c) Exclusió dels Estatuts: Excloure del control de constitucionalitat l’Estatut només es sosté mitjançant molt forçades interpretacions, que en cap cas són les del mateix Tribunal, que és qui decideix. Per tant esdevenen simples opinions doctrinals sense rellevància pràctica.
2.- Deliberació i votació del Tribunal:
a) Votació: La votació del tribunal pot fer-se perfectament per apartats o articles. Igual que moltes lleis es voten per apartats o articles també es pot votar així una sentència. La incoherència interna d’una llei o una sentència no depèn de la forma de votació sinó del sentit comú dels ponents del parlament o del tribunal que les dicten. En canvi el que pot generar realment incoherències entre pronunciaments del tribunal és, com alguns proposen, que s’entenguin desestimats els recursos contra un estatut si transcorre un termini determinat sense haver-se dictat sentència, en relació a la resolució expressa en una mateixa matèria d’un altre estatut també impugnat.
b) Vot de recusat: Té tot el sentit del món que el magistrat recusat per una qüestió concreta pugui intervenir i votar el text de la sentència en tot el que no té a veure amb el motiu de recusació. El que és incoherent és criticar l’opció de votació separada i defensar al mateix temps la intervenció parcial del magistrat recusat.
3.- Publicació de la sentència:
Ningú ha dit el que em sembla més escandalós des del punt de vista de processal. Com pot ser que surti el “fallo” de la sentència i quinze dies després els fonaments de dret en que es motiva i que són la clau conforme s’ha d’interpretar aquesta resolució. Si quan es dicta el “fallo” ja estan escrits i decidits els fonaments de dret no s’entén com és que no es van fer públics al mateix temps. Poden posposar-se si es vol els vots particulars però no la motivació de la sentència. Si estaven decidits, s’haurien d’haver fet públics al mateix temps. I si no estaven escrits i decidits, vol dir que es va fallar i decidir abans de raonar-ho. És a dir, es va decidir segons una posició predeterminada. Es va decidir i després es va vestir el sant. I això és un escàndol polítc i una aberració jurídica. Però ningú ho ha dit.
4-. La interpretació de la Constitució i el pacte d’estat:
La Constitució preveu que sigui el TC qui la interpreti. I la Constitució és precisament flexible i interpretable a través del TC perquè així es va decidir quan es va fer i es va votar. No s’ha trencat cap pacte d’Estat perquè aquest no ha existit mai per Espanya. Era una ficció dels catalans. Ens hem volgut creure una pel·lícula de ficció però la realitat, més o menys dura segons el moment, sempre ha estat una altra. Espanya no ha trencat, amic Puig, cap pacte d’estat perquè no creu haver-lo fet mai. Per això la Constitució no parla de nacions, per això deixa oberta la via al cafè per tots, per això l’art. 2 sempre ha dit el que ara ens sembla tant escandalós (però ho ha dit i aplicat sempre): “la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.
El problema no el tenen ells, el tenim nosaltres. I després de l’espectacle de divendres passat al Parlament, potser que ens ho fem mirar. Creuen realment els partits polítics que la gent es va manifestar pel preàmbul de l’Estatut? Què pensen que els hauria dit la gent que es manifestava si la manifestació hagués estat l’endemà de la pusil·lànime resolució del Parlament?
I per acabar. Que no parlin més d’unitat, si us plau. De tant units el llast que hem d’aguantar ens ofegarà a tots. Que es posi algú al davant i lideri i vehiculi ordenadament el clam popular que reclama llibertat. La millor garantia d’avançar cap a la independència amb pau social és que algú lideri el país, transmetent confiança, credibilitat i honestedat. Que es noti que només busca, amb determinació i fermesa, el bé comú. Aquí està la clau. Llavors tothom el seguirà. El millor antídot a la suposada fractura social passa per un lideratge sòlid que guanyi suports des de l’autoafirmació catalana i no des de la cansada demanda a Espanya. I que doni exemple, jugant-se-la pels seus i no refugiant-se, descol·locat en les petites “seguretats” de qui dia passa, any empeny. Són moments de crisi, també d’oportunitats. Demostrem als que encara senten legítimament Espanya com al seu país que, tot i mantenint els seus sentiments, només faltaria, amb una Catalunya independent, democràtica i respectuosa, viurien molt millor. El que està passant és una presa de pel i això els catalans de qualsevol origen ho entenen perfectament; més que els nostres polítics pel que sembla.
