La setmana del petard
Els sorolls ofeguen les paraules. Els sorolls i els brogits de tot tipus. Són ja pocs els llocs on pots anar amb una mica de garantia de silenci i de civilització. A Barcelona encara n’hi ha uns quants, però als pobles la música és sempre massa alta o les persones criden cada cop més i més per enraonar. Bé, si es tractés d’enraonar estaríem una mica salvats. Persones que criden, que alcen molt la veu, que baladregen més que no pas parlen. I no és només gent jove. A l’hora de sopar, hi ha la mala sort d’anar a parar al costat d’una taula d’una dotzena de persones d’aparença respectable tant per com vesteixen com per l’edat que tenen. Tots, homes i dones, més enllà de la jubilació. L’escàndol és insuportable, tan insuportable que ni jo aconsegueixo entendre què em diu la Judith ni ella, naturalment, captar en absolut el que jo intento dir. Visca el brogit!, es veu que digué Foix un dia, ja cap al final de la seva vida. Em sap greu, però no i no. El brogit és sinònim de caos i de desordre, de cosa per endreçar, de país desballestat. Estimo cada cop més el silenci, la música amable que m’acompanya i que sobretot no molesti els altres, la conversa franca i distesa, el perfum amable i acollidor dels gintònics preparats amb amor i bona ginebra. El fum de les cigarretes. Tot s’acaba i només quedarà l’espai interior de les nostres cases com a espais de llibertat i benestar. L’espai interior de nosaltres mateixos. El silenci és llibertat. I l’ordre. I temo aquesta setmana. La setmana del soroll i l’ensurt dels petards de la Catalunya que peta sense saber per què peta.
