Penso que no cal que m’entretingui a descriure allò que hauria de ser un Tribunal Constitucional. Prefereixo més entretenir-me en allò en què està derivant el nostre eximi Tribunal. O dit d’una altra manera, en allò en què l’han convertit (pervertit) en l’estat actual.
Començant pel final, el nostre Tribunal Constitucional s’està afaiçonant cap a un govern autoritari en el que conflueixen sobirania, legislatiu i ara –només li faltava això-, executiu. I com es diu d’un govern que acumula tot això?. No cal rumiar gaire. Com és possible que encara en diguin “democràcia homologada internacionalment”?
Els polítics amb poder al centre s’han trobat a les mans un gran instrument. Les eleccions són una pantomima. Ja poden sortir-ne majories i minories. Al final quan convé, es recorre al Tribunal Constitucional i aquest dictamina segons el seu propi criteri, sense cap altre recurs per part dels afectats. “La Soberania recae en la totalidad del Pueblo Español”? Cà!! I un rave! Quan cal “recae en el Tribunal Constitucional”.
Tothom hauria de tenir clar que la sentència del 2010 va ser un cop d’estat. El qui ho té més clar és el poble. No ho diu amb aquesta expressió. Però la rebel·lió traduïda en les macro-manifestacions repetidament celebrades, any rere any, en són la més clarivident expressió i protesta.
El mecanisme pervers que fan servir els governs centrals de torn, recorrent al Tribunal Constitucional, nomenat a dit -no ho perdéssim pas de vista- pels partits majoritaris, és un recurs definitiu. És la Llei. Però com quedem. I si les sentències que emet aquest Tribunal capgiren les lleis, per què l’hem d’obeir?
Els estatuts, abans de la sentència del 2010, tenien un rang superior a les lleis ordinàries. Ni els governs centrals ni els autonòmics els podien reinterpretar. En cas de conflicte havien de recórrer al Tribunal Constitucional. Per altra banda, ni el Tribunal Constitucional podia modificar allò que estableix la pròpia Constitució. Per això es parla pròpiament de Pares Constitucionals. On són aquests Pares? Quin Tribunal Constitucional hi ha recorregut? Cada tribunal, nomenat a dit, en fa la seva interpretació. I això és la Llei. I doncs, on és la sobirania del poble?
“Ley es lo que manda el rey”. Fidels a aquest principi castellà, els governs espanyols han trobat el recurs per encarar la insurrecció democràtica i pacífica dels catalans. Fer-se les lleis a mida. A mida, les que volen obeir. Les que no els agrada les desobeeixen i aquí no passa res. Entre el Tribunal Constitucional i el Suprem hi ha 13 sentències que Madrid (PPSOE) desobeeixen reiteradament.
Si les sentències del Tribunal Constitucional són lleis sense possibilitat de recurs. Si aquestes Sentències ara seran “perseguibles” per iniciativa del mateix Tribunal. Només cal que li posem la policia al seu servei i que pleguin tots els parlaments, Congrés i Senat, i jutjats. Imagineu-vos la quantitat de diners que estalviaríem. Fins i tot podríem abaixar els impostos.
Sempre arribo a la mateixa conclusió: Espanya no té remei. Em costa molt d’entendre que algú encara en tingui dubtes.
