En els actuals temps de crisi econòmica i de valors, el concepte de responsabilitat social de la persona esdevé d’especial importància en la mesura que suposa la implicació voluntària i solidaria de les persones mes enllà de les obligacions preestablertes per les lleis, pel que fa a altres membres de la seva comunitat. La persona esdevé així un agent actiu creador de riquesa, en el marc d’una concepció transcendent de la vida, de la crisi de l’estat del benestar i de l’emergència d’una societat que revitalitza els deures comunitaris.
En els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics com fins ara. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca, sense marge de maniobra, a un redimensionament de les funcions socials de l’estat, obrint la porta a una participació mes activa de persones i entitats en tots els ordres. Però la reflexió que hem de fer no és tan sols econòmica. Ho és per conviccions i per sentit de l’eficàcia, en especial quan parlem de seguretat.
La persona transcendeix la seva individualitat per tal d’esdevenir un subjecte social. En l’àmbit social i econòmic les persones han de ser conscients del retorn que han de fer a la societat de tot allò que han rebut de la comunitat. Sembla urgent reivindicar el sentit social de moltes actuacions humanes, però no pas des de la cultura del “gratis total” i dels drets sense deures, sinó des de la convicció de que si la societat inverteix en el nostre benestar personal i en la nostra seguretat, és de justícia saber retornar?lo. Cal un canvi de paradigma, centrat en la persona i en el seu rol social, que ha d’afectar les corporacions públiques, les privades i els mateixos particulars.
Avui en dia és urgent apel·lar a la responsabilitat social de la persona. Es tracta de plantejar que la construcció de la personalitat és un element paral·lel a la defensa de l’interès social, general o comunitari. La persona transcendeix la seva individualitat per tal d’esdevenir un subjecte social. En l’àmbit social i econòmic, cal educar la persona per a que sigui conscient del retorn que ha de donar a la societat de tot allò que aquesta li ha donat (per via impositiva, de donació als altres, etc). El sentit social de moltes actuacions humanes es fonamenta en el fet que si la societat ha invertit en nosaltres (amb serveis públics com educació, sanitat, infraestructures, de seguretat i emergències) no és ho és tan sols perquè jo pago impostos sinó perquè hi ha molta gent que els paga. Tota la societat inverteix en el meu benestar i en conseqüència és de justícia saber retornar a la societat allò que aquesta ha fet per mi. Primer de tot necessitem ésser “conscients” d’aquest fet, però en segon lloc comprendre que és per al nostre benefici atès que aspectes com la garantia de la seguretat comença per nosaltres mateixos.
L’individualisme dominant ha fet pensar en el benestar particular, en allò que jo pago, però no tant en allò que els altres paguen per a que jo pugui fer determinades activitats. Cal tornar al sentit de comunitat, de país i de nació. El benestar cal generar-lo des de la pròpia societat, en una formulació actualitzada del principi de subsidiarietat. És el pas de l’Estat del benestar a la societat del benestar. Per això ara és el temps dels emprenedors, d’aquells que tenen idees per a construir empreses, serveis o per a desenvolupar accions per als altres. Emprenedors responsables del seu rol al si de la societat, que sàpiguen guanyar diners però també reinvertir-los en benefici de la societat. És clar que per a que això sigui possible s’ha de foragitar la voracitat fiscal, i que l’estat desenvolupi polítiques d’ajuda a l’empresa petita i mitjana. Si enlloc d’aquesta mirada, l’estat desconfia sistemàticament dels emprenedors perquè poden ser presumptes evasors fiscals o delinqüents en potència no farem res més que dificultar encara més la recuperació econòmica.
Considero molt important el civisme, un ordre de valors que s’ha d’imposar quan no és assumit lliurement pels ciutadans, i que ha de respondre als valors socials dominants. Avui el civisme s’ha de propugnar des d’ordenances municipals, però caldria una llei (del Parlament de Catalunya, a casa nostra) que establis els criteris mínims comuns que tots els ciutadans han de respectar en la seva vida pública o social. El civisme ha de ser producte de l’establiment d’un ordre de valors i principis, imprescindible per la convivència en llibertat. Cap sector minoritari pot imposar les condicions de la convivència social. El civisme és producte de l’establiment d’un ordre públic, d’un bé comú, que cal defensar amb intransigència. Les societats democràtiques avançades tenen superades determinats prejudicis – com no apel·lar a l’autoritat legítimament constituïda, al dret o a la seguretat pública- que fan inoperant la necessària generació de consensos bàsics per a la vida col·lectiva.
Ens cal defensar un país amb persones responsables, educades, cíviques, respectuoses de les formes legals, els processos democràtics, eficients en llurs conductes socials, emprenedors, i per damunt de tot “virtuosos”. I la virtut que trobo més important avui és la de l’esperança. Especialment penso en les generacions joves. Ningú pot impedir o dificultar el dret a l’esperança de la joventut.
La democràcia comporta que la ciutadania tingui interioritzada la mateixa democràcia, perquè ésser ciutadà comporta l’exercici de drets i deures en relació a la vida pública i no tan sols la concessió d’una categoria legal sobre el paper. Avui és urgent no deixar les decisions polítiques només a unes institucions públiques desvinculades de les persones; o la determinació del civisme per obra de la llei i no per la convicció d’una ciutadania responsable, amb drets i deures, com a membres reals d’una comunitat. El discurs del civisme és una apel·lació a la necessitat de trobar una ciutadania que respongui al seu nom: ésser ciutadà no pot ésser gaudir de tots els drets i no voler tenir deures.
Pensadors i polítics estan preocupats perquè no s’acaba de trobar aquest demos actiu i coresponsable. Es teoritza sobre la democràcia representativa, o la democràcia governada, però en volem més. Aspirem a una democràcia governant, amb ciutadans actius i coresponsables de la mateixa marxa del país. Necessitem com a primer pas, definir la vida en comú, la vida pública. Autors com Victòria Camps, Salvador Giner, Adela Cortina, Francesc Torralba, entre d’altres, han posat l’èmfasi en la necessitat de construir una “ètica civil”, una “ètica de la responsabilitat” . Altres han destacat els perills de la “cultura del no” o “del no al costat de casa meva” i la “cultura de la desvinculació” com a grans amenaces del nostre país.
En tot cas, avui cal potenciar actituds cíviques virtuoses, a partir d’un consens bàsic de país, perquè cal que d’una vegada per sempre tinguem mínimament clar en quin país vivim o dit d’una altra manera quina és la nació en la que es desenvolupa la nostra vida, la qual cosa no es pot discutir de forma permanent a no ser que per inanició deixem sempre les coses en la provisionalitat permanent.
També ens cal definir amb claredat quines son les actituds bones, perquè tenim dret a viure amb valors sòlids, que ens posin de manifest potser no tant què es el bé com qui actua correctament. En l’àmbit del servei públic, a la comunitat i als altres, s’ha de perseguir la corrupció (que es pot entendre com la invasió dels vicis privats en l’esfera pública) i defensar la qualitat ètica dels governants. Però cal tornar a la societat, a les persones, a la vida amb un sentit de comunitat i de país.
Arribats a aquest punt voldria acabar amb unes reflexions finals. Davant la urgència de superar l’individualisme i el materialista dominant, cal que recuperem el discurs clàssic de les virtuts humanes i comunitàries. Així es podrà interioritzar i explicitar millor la vivència de valors, principis, creences, o actituds constructives sobre la nostra societat, amb una concepció activa de la ciutadania i amb una assumpció real (vocació) de la idea de servei als altres.
Cal que construïm el sentit del “bé comú”, de l’interès general de la comunitat i del país. No tot pot ésser objecte de disputes partidistes o sectàries. Hi ha d’haver uns elements comuns que s’han de compartir des de la veritat i des del reconeixement compartit d’aquesta veritat.
Avui també em sembla urgent restablir la confiança en els polítics, a partir d’un canvi de paradigma social i de concepció de la política. Aquesta és una activitat humana pròpia de la vida en comunitat que no és privativa d’aquells que s’hi dediquen professionalment o temporalment, o que ostenten càrrecs públics. Tots som polítics. Només així es pot comprendre què vol dir ésser ciutadà, que és un estatuts jurídico-polític però ensems vivencial, i no tan sols un nom retòric. I en la base d’aquest canvi propugnem un humanisme caracteritzat per la donació als altres. Potser es pot aprofitar l’actual crisi econòmica, que és també una “crisi de valors” per a edificar nous paradigmes, com el sentit de comunitat, de coresponsabilitat, de deures compartits, d’especial importància en àmbits com la seguretat. La seguretat no es pot deixar en mans només de la policia. Cal una implicació de tota la ciutadania en conductes segures. Necessitem una mena de regeneració de les conductes, on el sentit de la responsabilitat de les nostres accions sigui una divisa constant. D’aquesta manera aportarem el millor de cadascú de nosaltres davant el repte sempre inacabat però apassionant de construir Catalunya.
