El Jan era un nen de sis anys alegre i entremaliat que tenia un riure tan espontani que sovint contagiava tothom que hi havia al seu voltant. No era estrany veure’l començar a riure ell i acabar amb un concert de rialles explosives dels pares i fins i tot de la gent que passava vora seu.
El Jan tenia molta imaginació i li agradava de posar noms divertits a les coses. De vegades no ho feia expressament sinó que com que no coneixia encara totes les paraules que hi havia al món, si alguna no li sortia se la inventava. Això era molt divertit sempre i quan no ho fes a classe perquè la mestra tenia la mania de corregir-lo.
– Jan, no es diu “po” es diu “però”.
A casa del Jan hi havia un munt de llibres. Als seus pares els encantava llegir però a ell no li venia gaire de gust. Només li agradava mirar els dibuixos dels contes.
– Ai, Jan – li deia la mare – si sabessis com és de bonic imaginar-te les històries mentre les vas llegint.
– A més – li deia el pare – així s’aprenen moltes paraules noves.
– A mi m’agraden les paraules “po” no m’agrada llegir – responia ell.
De tant en tant feia preguntes curioses com per exemple qui s’havia inventat una paraula, o perquè una cosa es deia com es deia i no d’altra forma.
– Jan, les paraules es van inventar fa molt de temps, però de tant en tant encara se n’inventen algunes. – li deia la mare – I quan passa això, les escriuen al diccionari i hi posen què volen dir perquè tothom les conegui i les pugui fer servir.
Aquella explicació va rondar pel cap del nen moltes i moltes hores i després de rumiar-s’ho molt va decidir que ell, de gran, seria inventor de paraules. De fet, ja en tenia unes quantes, tot i que la mestra s’entestava a dir-li que no existien i que era ell que les deia malament.
Un dia, la Diada de Sant Jordi, els pares van decidir d’anar amb el Jan a la fira que havien parat els llibreters pel passeig a veure si amb tants llibres i contes se li obrien les ganes de llegir. Van estar donant voltes passeig amunt i passeig avall. El pare va comprar una rosa a la mare i la mare un llibre pel pare i… un conte pel Jan.
– Mira, Jan, aquest conte tan bonic és per a tu. Si vols, el pare o jo el podem llegir amb tu un ratet cada nit. Veuràs com n’és, d’interessant.
El Jan va fer un – D’acord – molt convençut perquè la mare, amb molta idea, li havia comprat un conte sobre cotxes que era el tema favorit del nen.
Quan ja gairebé havien visitat tota la fira, al pare li va cridar l’atenció un llibre en un aparador d’una botiga que hi havia allà a la vora. S’hi van acostar i en veure que era interessant van entrar a comprar-lo. I com sempre passava en aquests casos, el Jan posava cara d’avorrit perquè sabia que el pare es passaria estona i estona perdut entre les prestatgeries mirant i mirant llibres.
El nen va començar a caminar entre tota aquella exposició de lletres enquadernades fins arribar a la secció infantil. Va agafar un conte amb forma de cotxe de bombers i quan estava a punt de fullejar-lo es va adonar que a la banda esquerra d’on ell hi era, com amagada entre dues prestatgeries, hi havia una porta molt i molt estreta. Li va picar la curiositat així que va posar la mà al pom i la va obrir. De moment no va passar res. Tot era fosc, no hi havia ni un llumet petit, així que no podia veure si estava en una cambra o si hi havia unes escales. Però no li va fer por, gens ni mica.
Va traspassar la porta i llavors es va tancar suaument. Tan bon punt va ser tancada es va il·luminar un estret passadís que acabava en una altra porta. La va obrir i OH! quina meravella ! Aquella cambra estava molt il·luminada amb centenars de fanalets que penjaven d’un sostre altíssim. Però el més extraordinari era que a l’habitació no hi havia cap moble de cap mena, i, no obstant, era plena i plena a vessar de paraules. Estaven per tot arreu, estaven suspeses a l’aire, flotaven com si fossin papallones i es movien suaument com bellugades per la brisa.
El Jan estava bocabadat. Allà dalt veia la paraula ESPURNA, i més enllà TOBOGAN i més allunyada encara CAMÍ i CASA, GERMANA i AUTOMÒVIL i AVIÓ i FINESTRA i FORMALDÈID ( què volia dir, FORMALDÈID? Va pensar el Jan).
Hi havia totes les paraules que ell coneixia i moltes que no coneixia, i totes estaven allà volant, i quan es bellugaven feien un soroll com el d’una campaneta. FORQUILLA feia un sorollet agut i LOCOMOTORA feia un sorollàs com de campana d’església.
El Jan va començar a passejar mirant cap amunt i tot d’una es va quedar bocabadat. Entremig de PRIMAVERA i BLEDA hi havia una paraula que només ell coneixia: SOTAFÍCIE. Aquella paraula se l’havia inventada un dia que havia demanat al pare què volia dir SUPERFÍCIE.
– Superfície és la part de sobre de qualsevol cosa, per exemple, quan fa molt de fred l’aigua de la superfície d’un llac es glaça. – Havia explicat el pare.
– Llavors – va dir el Jan – la part de sota es diu SOTAFÍCIE.
I així va quedar la cosa. Però tot i que ho va voler explicar a classe, la seva mestra va dir que aquella paraula no existia.
El Jan no veia els límits d’aquella cambra, només veia fanalets i paraules. Tot era llum i mots voladors.
– Hola! – va dir una veu d’home.
El nen es va girar i es va trobar amb un rostre agradable. Era un home molt alt, amb els cabells rossos i uns ulls d’un blau molt bonic. El seu vestit era estrany, com antic però no vell. Portava unes sabates amb sivelles quadrades de plata, uns pantalons ajustats al genoll i uns mitjons negres gruixuts. També portava una jaqueta ajustada a la cintura que li arribava a mitja cama. Semblava un personatge de conte.
