Amb molta paciència i un somriure a la boca, el Sr. Darwinkel va respondre:
– Un llibre et permet d’anar-lo llegint a estones, quan et vingui de gust, en canvi una peli, oi que fa ràbia començar a veure-la i no acabar-la?
El Jan va rumiar-se tot això un moment. No ho acabava de veure clar però tampoc no trobava més arguments en contra de la lectura.
– Digues-me, Jan, a tu t’agrada que el pare o la mare et llegeixin un conte abans d’anar a dormir?
– Si, molt. I el meu papà diu que guardarà tots els meus contes perquè quan ell sigui iaio i jo tingui fillets ell els els llegirà també.
– Ah!, molt bé. I a tu, que no t’agradarà de llegir els contes als teus fillets? O, potser, al teu papà també li agradaria que algun cop tu li llegissis un conte.
El Jan va mirar el Sr. Darwinkel com si s’hagués tornat boig.
– T’has parat a pensar que potser li agradaria que tu escrivissis una història amb les paraules que t’inventes i que després li llegissis? Segur que el faries molt feliç.
A mida que el Sr. Darwinkel anava explicant aquelles coses el Jan s’imaginava l’escena: ell assegut al sofà de casa, el pare i la mare asseguts a banda i banda i ell llegint una història sobre les SOTAFÍCIES dels cotxes que tothom sap que són les parts de sota del capò. Li va fer gràcia i va pensar que potser no era mala idea. I de mica en mica va anar-se imaginant altres escenes: ell i els seus amics del cole llegint un mapa del tresor, o llegint-li un conte a la seva cosineta. Sí, en el fons potser la idea no era tan dolenta. Podria començar amb el llibre que avui l’havien regalat per Sant Jordi. Llavors es va adonar que portava molta estona allà dins i potser els pares estarien preocupats per no trobar-lo.
– Hauria de marxar, jo. Moltes gràcies per explicar-me tantes coses, Sr. Darwinkel.
– No es mereixen, Jan. Torna aquí sempre que et sentis convidat. No oblidis mai que llegir et farà aprendre moltes coses però que també et farà viure la màgia de la imaginació. Podràs viatjar a països llunyans sense haver-te de moure del sofà. Podràs tastar els menjars més exquisits sense haver-los de cuinar. Podràs conèixer éssers magnífics que t’explicaran mil secrets. Saber llegir és un gran tresor, i això no costa gaire. Només cal que tu vulguis aprendre’n. Fins aviat, Jan. Ah! I no deixis d’inventar paraules, que a la Cambra Secreta dels Mots hi ha lloc per a moltes més.
I fent-li una reverència, el Sr. Darwinkel es va esfumar tan silenciosament com havia aparegut. Els fanalets que il·luminaven la cambra es van anar apagant suaument i les paraules van deixar de moure’s. Era com quan la mare li deia que calia anar a dormir i li tancava el llum.
De sobte va sentir una mà que l’apretava el braç i en tombar-se es va trobar novament a la secció de literatura infantil de la llibreria i el seu pare al costat que el mirava amb un somriure als llavis.
– Anem?
Aquella nit el Jan va demanar als pares de llegir el conte que l’havien regalat, tots tres asseguts al sofà. Va ser una estona tranquil·la i ell es va esforçar per llegir bé.
– T’ha agradat? – va preguntar la mare
– Sí, és molt xulo!
– Doncs, ara, al llit.
Al moment de fer-li el petó de bona nit al pare, li va preguntar si havia trobat el llibre que volia en aquella llibreria.
– Sí, jo sí l’he trobat. I tu, què hi has trobat, Jan?
Com que el Jan no s’atrevia a explicar la seva aventura, va dir que hi havia fullejat uns quants llibres i prou.
– Ahà – va dir el pare – Ah! Per cert. Té, me l’ha donat el Sr. Darwinkel per a tu. Diu que amb aquest llapis les paraules que inventis aniran directament a la Cambra Secreta dels Mots.
I amb un gran somriure i un petó al front del nen el pare va sortir del dormitori deixant el Jan amb cara de babau. Si el papà el coneixia senyal que el Sr. Darwinkel sí existia. Es va fer una promesa: a partir d’aquell moment el Jan no només s’inventaria paraules sinó que les escriuria i aprendria a llegir-les molt bé.
