A Martorell, prop del lloc on l’Anoia desguassa al Llobregat, hi ha una petita palanca per travessar el primer d’aquests dos rius des dels horts de la Vila en direcció a Can Carreres, a l’estació de la Renfe. En aquell punt del carrer d’en Gomis hi ha una fàbrica que tothom coneix com cal Grisó, encara que fa molts anys que no hostatja cap indústria tèxtil. Quan t’ho expliquen per primer cop, sempre t’acaben dient: “Els Grisó són els de la noia de la tele. La Susanna Griso”. La Susanna de cal Grisó.
El cas és que la Susanna de cal Grisó es va fer molt coneguda a casa nostra presentant notícies a TV3 i jo encara la recordo d’un programa amb Gemma Nierga i Fina Brunet, “Tres senyores i un senyor”, quan va debutar a la tele. Però fa anys que treballa a Antena 3, ara mateix presentant un programa matinal que es diu ‘Espejo público’. Ni més ni menys que l’alternativa a les Espanyes a Ana Rosa Quintana.
L’endemà de la Diada Nacional del passat 11 de setembre, Susanna Griso es va proposar analitzar què dimonis està passant a Catalunya. I va aconseguir un resultat estrambòtic, molt criticat per Mònica Planas en un article, semblant al que jo obtindria si volgués parlar de política espanyola sense comptar amb les opinions del PP, primer partit en vots a l’Estat, i el PSOE, segon en vots. M’explico.
Resulta que hi va convidar com a analistes Toni Bolaño, Paco Marhuenda i Albert Rivera.
Toni Bolaño va ser responsable de comunicació de la presidència de la Generalitat en l’època del MHP Montilla. És a dir, que anava a Antena 3 com a representant del 3r partit més votat de Catalunya. Bolaño té un currículum de violència i incontinència –no sempre verbals– dilatat. Va amenaçar de fotre Jordi Barbeta (cap de política de La Vanguardia), ha titllat els espectadors d’imbècils per criticar-lo, ha insinuat que Maragall no sabia el que votava i, finalment, ha protagonitzat alguna escena de violència domèstica.
El segon convidat per analitzar la realitat catalana va ser Paco Marhuenda. Marhuenda és el director del diari La Razón (propietat del Grup Planeta de José Manuel Lara Bosch, com ho són Antena 3 i La Sexta). El següent fragment el copio de la Viquipèdia: “El 1995 s’afilià al Partit Popular i fou escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995, on es presentà com a Francesc Marhuenda. El 1996 fou nomenat director del Gabinet del ministeri d’Administracions Públiques, el 1999 director del Gabinet del ministre d’Educació i Cultura i el 2000, director general de Relacions amb les Corts del Ministeri de la Presidència”. En altres paraules: el segon convidat al programa va ser un periodista que havia estat afiliat al Partit Popular (5è partit més votat a Catalunya a les darreres europees).
Qui completava el trio de persones triades per analitzar l’auge independentista a ca la Griso? Albert Rivera, líder del partit Ciudadanos, el 6è més votat a la darrera contesa electoral a Catalunya. Com tothom sap, Rivera és una víctima de l’espiral de silenci nacionalista i per això hi ha l’acudit que un nen li pregunta a son pare: “Pare, aquest senyor viu dintre del televisor?”. O el president Mas li etziba al debat de política general: “Vostè és més de plató de televisió que de Parlament. Encara que fa servir l’hemicicle com a plató” (16 de setembre).
La llista de convidats, insistim-hi, parteix de l’error gravíssim de voler parlar de la independència de Catalunya sense preguntar els independentistes, prescindint-ne. Sense interpel·lar el partit que governa a Catalunya ni el que va guanyar les darreres eleccions europees. Ni ICV ni les CUP, és clar. Partir de les opinions només unionistes no solament és esbiaixat, sinó ridícul. El resultat només pot ser un: Mas ha embogit, els catalans estan adoctrinats i gira i tomba i tomba i gira.
Ara bé, que tot comença a encaixar posant sobre la taula quatre dades sobre Susanna Griso. La primera, que forma part de l’estatu quo, poc interessat que es mogui res. Per entendre’ns, és de bona família: la branca paterna es dedicava al tèxtil (els Grisó) i el segon cognom de la periodista és Raventós. Segons Hèctor López Bofill a ‘La trama contra Catalunya’, l’adhesió dels Raventós de les caves Codorníu al franquisme va ser “més explícita i determinant” que la dels Ferrer de Freixenet. “Manel Raventós va cedir al dictador una finca que la família posseïa a Raimat, al Segrià (…), perquè s’hi instal·lés l’estat major de l’exèrcit nacional i dirigís l’ofensiva final contra Catalunya i l’ocupació de Barcelona” (p. 129-130). També és neboda de Josep Maria Sala i Grisó, el conegut polític del PSC condemnat a presó pel cas Filesa. No cal fer Susanna Griso culpable de cap pecat familiar, però tampoc no és sobrer tenir en compte quin és el seu extracte familiar ni per a qui treballa per entendre qui va triar el dia 12 per “analitzar” què passa a Catalunya.
Però no vull ser determinista en referir-me només a la genètica. Encara que no arribi als 4 milions d’euros anuals d’Ana Rosa Quintana, Susanna Griso s’embutxaca una morterada per la seva feina: 1 milió anual. Més que els bescantats controladors aeris, vaja. Podria ocupar aquest lloc, tenir tanta audiència a Espanya (i aquest sou) si presentés als espanyols una veritat incòmoda o, com a mínim, una realitat més matisada? La tria és entre explicar la complexitat dels fets i mantenir la cadira. I na Susanna Griso, greument, ja ha escollit.
