Fa temps, en aquesta època de l’any la meva il·lusió era desmesurada: arribava el meu estimat Nadal. Dinars i sopars en família, menjars boníssims, postres deliciosos, regals per tot arreu, cançons i pel·lícules nadalenques…
Però, a mesura que passa el temps, la taula de Nadal es va fent cada cop més petita, amb manques de persones molt importants. Ja no hi ha el moment de reunió tan esperat en el que saps que el pare farà bromes per picar a la resta de convidats, com tampoc que l’avi haurà de marxar a fer una becaina mentre aprofiteu per pintar-li la cara. L’àvia ja no t’omplirà el plat repetides vegades per molt que li asseguris que ja estàs ple, i el teu germà i tu ja no podreu molestar a la mare mentre intenta parlar amb els tiets. I quan te n’adones d’això, quan veus que tots els convidats troben a faltar a algú a la taula i que res és el mateix, la il·lusió per a viure aquesta època de l’any s’esvaeix.
És trist i fa mal adonar-se d’aquestes petites coses i de com eres de feliç sense saber-ho. És trist també adonar-se que en el seu moment no ho vas valorar prou, i que allò que a vegades donem per fet, pot no ser-hi sempre.
Per això avui m’he pres la llibertat de donar-vos un consell des de la meva més profunda humilitat, i és que aprofiteu al màxim cada minut amb la gent que estimeu. No espereu a dates importants, penseu en l’aquí i l’ara, que és l’únic que tenim segur. Estimeu-vos i cuideu-vos, i gaudiu totes les èpoques de l’any com si fossin aquesta.
Avui i sempre, us desitjo que pugueu tenir una taula de Nadal tants cops a l’any com sigui possible.
