Els rumors, les conspiracions, les teories més curioses, les solucions màgiques i les explicacions basades en suposicions i hipòtesis d’allò més pintoresques sovint omplen rius de tinta. I no pas ara, sinó des de sempre. Des que el món és món, l’ésser humà ha observat el seu entorn amb curiositat, no només per buscar maneres de sobreviure millor enmig de l’hostilitat dels elements, sinó també per la necessitat, gairebé innata, de conèixer.
Buscar explicacions a allò que d’entrada ens sembla inexplicable ha estat l’objectiu de la ciència. Però el mètode observacional, experimental i autocorrectiu no sempre ha estat el mateix. La ciència, contràriament al que pot semblar, té com a gran virtut la seva humilitat: a diferència del dogma, es basa en l’experimentació, en la iteració constant, en l’observació rigorosa i en la capacitat de reformular hipòtesis i canviar teories quan cal.
Ara bé, la ciència és també un mètode exigent. No ofereix respostes ràpides ni fàcils de comprendre, ni tan sols per a fenòmens quotidians. Per explicar la simple formació i caiguda d’una gota d’aigua poden caldre desenes d’equacions que, per a molts, resulten incomprensibles. És per això que, massa sovint, la humanitat es deixa seduir per cants de sirena molt més accessibles. Com deia Arthur C. Clarke, “la màgia és només ciència que encara no entenem”.
D’altra banda, hi ha un altre fenomen recurrent, especialment en les societats occidentals: la necessitat gairebé vital de creure que darrere de tot hi ha una ment o un organisme de control —generalment pervers— que mou els fils. Les conspiracions, les “veritats ocultes”, els clubs que ho controlen tot… són constants al llarg de la història. Acceptar que el món és complex, caòtic i sovint banal pot resultar molt més difícil que imaginar una gran maquinària secreta que ho governa tot —i que, potser, algun dia es podria combatre.
És evident que existeixen grups de pressió, grans corporacions amb poder real o interessos creuats. Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica i, per què no dir-ho, menys glamourosa que la que ens venen les pel·lícules de James Bond.
Sigui com sigui, més enllà del morbo de la conspiració —amplificat avui per les xarxes socials i accelerat amb la pandèmia del 2020—, hi ha una veueta persistent que molts han escoltat alguna vegada: “a mi no me la colen”, “si els polítics ho impulsen és que alguna cosa amaguen”, “mira les esteles al cel, ens fumiguen”… I així fins arribar al terraplanisme. Tant és que hi hagi proves, fotografies, testimonis, roques lunars, satèl·lits o càlculs matemàtics. Tot pot ser reinterpretat per sostenir que la “versió oficial” és un engany per controlar-nos. I sempre hi haurà algú disposat a alimentar-ho. I a fer-ne negoci.
En aquest context —que ha facilitat l’expansió de moviments com el MAGA fins a arribar al poder als Estats Units i ha obert la porta a governs d’ultradreta arreu— es fa més necessari que mai generar espais de reflexió, pensament crític i debat serè, allunyats del soroll i de la desinformació disfressada de ciència.
És precisament d’aquesta necessitat que neix La Terra No És Plana, un pòdcast setmanal en català que vol aportar una mirada crítica, rigorosa i amb un toc de bon humor a alguns dels grans mites contemporanis. Hi parlem d’antivacunes, d’ovnis, de pseudociències i de moltes altres creences que circulen amb força, amb la voluntat d’analitzar-les, entendre d’on surten i, quan cal, desmuntar-les.
Sense dogmes, però amb criteri. Sense soroll, però amb arguments.
Perquè, en un món ple de veus que criden, potser el que més falta fa és, simplement, pensar. I fer-ho bé. Si voleu ajudar-nos a fer conèixer el pòdcast necessari el podeu trobar a Spotify i iVoox.
