El passat 14.10.10 aparegué a LV un article de Laura Freixas: “Religiones comparadas”; l’autora mostrava la seva perplexitat per la mala posició dels hispans catòlics en una enquesta de coneixements religiosos feta als Estats Units; una posició molt per sota dels ateus, que eren els més instruïts. Es sorprenia que l’elecció de la religió, una cosa tan seriosa, es fes amb tan poc coneixement de causa; que els creients que havien buscat informació sobre religions diverses fossin els menys; que les escoles no ensenyessin “religions comparades”, l’assignatura més imprescindible i urgent, segons l’autora, i que les autoritats religioses es preocupessin d’ensenyar una sola religió, la seva, però no totes. Acabava l’article dient “no quiero ser malpensada pero preguntémonos que pasa con las personas que conocen bien las distintas creencias”; sense afirmar-ho concloïa que aqueix coneixement menava forçosament a l’ateisme. Segurament la senyora Freixas lliurà l’article sense adonar-se de l’oxímoron en el que acabava d’incórrer i amb el que tot lector no precipitat havia d’ensopegar: com és possible que “religions comparades” sigui l’assignatura més imprescindible i urgent si estadísticament mena a l’ateisme? La resposta s’imposa: perquè l’ateisme és l’única religió plausible.
Anem a pams. L’ateisme, com a religió que és, no és l’enemic de les religions. Ja ho veié Dostoievski (Dimonis) i ho recordà Lubac l’any 1944 (El drama de l’humanisme ateu): “El perfecte ateisme és més estimable que la indiferència mundana (…) El perfecte ateisme està en el penúltim esglaó de l’escala que mena a la fe, mentre que l’indiferent no té cap fe, únicament la por cerval, i només a vegades, quan es tracta d’un home sensible…”. D’altra banda “la instrucció religiosa”, per dir-ho amb les mateixes paraules que l’articulista, no mena forçosament a la fe, més aviat al contrari. Ja ho digué Cioran parlant del seu conterrani Mircea Eliade. Una persona molt religiosa no pot ser un estudiós de les religions ja que, per a aquest, la religió és un objecte. Qui té sensibilitat religiosa no fa el recompte ni l’inventari dels Déus.
Parlem ara de la mala posició dels hispans catòlics en l’al·ludida enquesta. És sabut que a l’home religiós l’importa ben poc la teologia. Una vegada més ens pot servir Lubac quan evoca aquell passatge de “L’idiota” en el que una pagesa, encara jove, amb el seu fillet de sis setmanes als braços, es sorprèn en veure que el nen li somriu per primera vegada. La mare es senya amb molta pietat. “Per què feu això?” li pregunten, i ella respon: “El mateix que experimenta una mare al veure somriure al seu fill, sent Déu cada vegada que veu des del Cel a un pecador resar des del fons del seu cor”. A les persones autènticament religioses no els cal la teologia.
La qüestió es complica quan la senyora Freixas mostra la seva perplexitat davant el poc coneixement de causa amb el que es fa l’elecció d’una cosa tan seriosa com és la religió. La religió s’elegeix? N’estan segurs? És possible triar entre dues o més religions? És possible canviar de religió? Cal ensenyar a les escoles religions comparades? Les autoritats religioses han de maldar per tal que s’ensenyin altres religions, ultra la pròpia? Si vostè, amable lector, ha contestat afirmativament totes les anteriors preguntes té una concepció de la religió equiparable a la de qualsevol ideologia política, de la mateixa manera que té una opinió feta sobre la música de qualitat, els restaurants de morro fi o les lectures profitoses. Tanmateix em permetrà que posi en quarantena que la religió sigui comparable a la ideologia política, l’afiliació sindical, el sistema d’elaboració de la cervesa o la marca dels calçotets.
Hom pot canviar de religió, naturalment, però no cada quatre anys, com qui canvia el sentit del vot en una determinada contesa electoral. El canvi de religió és possible però no en termes de tria, sinó després d’una molt profunda reflexió. Es poden cremar les naus, evidentment, però només una vegada. Per tal de poder-les cremar de nou cal, abans, haver-les tornat a construir, i això difícilment es fa en quatre anys. I encara més difícilment es pot fer a l’escola, després d’haver estudiat, un any o dos o cinc, aquesta peculiar assignatura que l’autora designa amb el nom de “religions comparades”. I és que les religions no són excloents entre elles, sinó que es complementen, puix que totes elles, dit molt grosso modo, cerquen el mateix. Es podria afirmar que el Cel té diverses portes d’entrada. Evidentment que hi ha religions falses (sectes), de la mateixa manera que hi ha religions inautèntiques, concepte que Raimon Panikkar (Religión y religiones) vincula a dos vicis: la superstició i el fariseisme. La superstició és l’abús d’una cosa correcta, i el fariseisme és el desplaçament en l’actitud religiosa, de l’essencial a l’accidental, de l’esperit a la lletra. Superstició i fariseisme, diu Panikkar, es troben en totes les grans tradicions religioses. Totes elles autèntiques, naturalment; insistim en què el Cel té diverses portes d’entrada.
La religió, doncs, no es tria, ens ve donada per tradició, llevat honorabilíssimes excepcions, que normalment es produeixen en persones molt treballades i després d’una molt profunda reflexió. Nosaltres som cristians, senzillament, perquè hem nascut en aquest racó de món, de la mateixa manera que, si haguéssim nascut a l’Índia, seríem hinduistes. Els sofistes del XVIII ens ensenyaren a poder ser creients, ateus o agnòstics. Des d’aleshores, si més no metodològicament, són possibles les tres opcions, amb un clar predomini de la tercera (indiferentisme). Que aquesta tria es podia fer abans del XVIII? indubtablement, però no abans del XIV. Entremig, quan la pau de Westfàlia imposà la regla “cuius regio eius religio” ningú no s’escandalitzà, excepte en aquells principats en els que el príncep elector professava una confessió diferent de la del poble. El catàleg de la resta de religions no entrava en la tria. De fet, no hi ha entrat fins ara.
L’estat de confusió mental arriba al súmmum quan es pretén que aquesta tria es faci ja d’adult, i després d’un estudi de les religions comparades a càrrec de l’escolarització obligatòria i gratuïta. Heus ací la torre de Babel. La campanya del PSC a les passades eleccions al Parlament Europeu incidí perniciosament en aquest batibull, quan es lamentava de la pobresa d’una Europa amb una sola religió. Caldria exigir als responsables de campanya dels diferents partits polítics una mica més de rigor, i que no incidissin tan activament en fer més gran encara aquest garbuix general que està assolant Europa. Acabo amb unes paraules de Maurice Clavel del seu llibre “Déu és Déu, redéu!”: “Si hi ha Home, si l’home existeix, ja és allí, sencer, total i Jesucrist es presenta davant d’ell com a matèria opcional, en un ventall de religions i filosofies a la carta, l’home li dirà NO, i tindrà raó! Jo mateix, no hi vull saber res! Si aquesta és la situació, jo escullo l’home i refuso Déu! Per què? Llamp, perquè en aquest cas és des de fora que m’imposa dogmes i lleis, com diuen Kant i Sartre; i jo em solidaritzo amb ells! Si sóc lliure sense Ell, per què alienar-me en Ell? Si no li dec àdhuc la meva llibertat, o el meu alliberament, si no és més jo mateix que jo mateix, que se’n vagi al dimoni!”.
