Que el procés va més enllà de qualsevol partit o líder és una evidència. Que el seu impuls definitiu ha sortit de la societat civil organitzada n’és una prova clara. Que els partits que meritòria però minoritàriament l’han defensat des de fa molts anys no han estat per si mateixos capaços de fer aquest paper és una constatació històrica. I és que el gran actiu del moviment independentista és el seu caràcter apartidista i la seva gran transversalitat. Per això el procés no s’identifica amb cap líder ni partit catalanista però els necessita a tots ells. I quan uns se n’aparten o entre ells s’enfronten, des de fora, costa d’entendre i qui, en definitiva, ho pateix és l’objectiu final compartit. I ara pot tornar a passar el mateix.
Tanmateix hi ha qui s’entesta en marcar diferències, en identificar autèntics i falsos independentistes. Én jutjar si el que mou a uns i altres són conviccions o conveniències passatgeres, cosa impossible de saber. En no voler veure que els que no es movien, s’han mogut. I cal no deixar-los perquè continuin avançant. És injust atribuir a determinats opinadors, alguns d’ells d’impecable trajectòria, un desgast que en part respon als propis errors. És un error pensar, des de la bona fe, que la única estratègia que ens ha de dur a la independència és la pròpia. I així anem.
Mentre, ni uns ni altres se’n adonen d’una altra evidència: que poc més de la meitat dels electors no han anat a votar i que un percentatge elevat dels que ho han fet, han optat per ofertes electorals noves que no responen als esquemes dels partits tradicionals. Si la capital de Catalunya no té un alcalde que defensi obertament la independència deu ser culpa de tots i cada un dels partits que la defensaven i que han perdut. Tot i que, paradoxalment, junts sumin més vots que la guanyadora, la futura alcaldessa amb menys suport electoral de la història democràtica de la ciutat d’ençà de la transició. Deu ser doncs qüestió de prioritats a l’hora de presentar-se i de votar. Sort que aquestes eleccions, com havíem dit des d’El Matí, no eren primera volta de res.
El que està clar és que el discurs nacional uneix, el discurs social divideix i el de la regeneració política exclou. I el de la confrontació i desqualificació gratuïta avorreix i cansa. Cansa molt. Els tres primers són necessaris, l’últim absolutament prescindible. I estic absolutament segur que seria possible trobar un discurs nacional i social comú i compartit, amb un compromís explícit, generós i creïble per la regeneració des de la lleialtat recíproca. Si els partits que defensen la independència, compromesos amb endreçar casa seva (uns més que altres) no són capaços d’articular-lo, a partir dels pactes subscrits, si els seus altaveus mediàtics juguen a la desqualificació permanent i a atiar les divisions, si es dediquen a furgar en les ferides i no confien entre ells, perplexes, alguns, veurem com qui guanya, sense guanyar, seran els altres.
