“La cançó no és només la música. És el so que hi ha entre tu i jo, l’espai que hi ha entre els nostres ulls, el temps que passa asseguts entre les arcades de la plaça, l’aire suau que envolta d’esperança, el bell jardí de sempre”
La veu és la mesura exacta de les nostres voluntats. Al principi dels missatges curts de mòbil, on sovint podia ser que, sense context ni una explicació prèvia, el destinatari entengués el missatge malament, es creaven alguns conflictes. El to del missatge doncs, es feia imprescindible per la comunicació. Llavors, van néixer les emoticones.
La veu és un instrument poderós. Amb la veu podem ferir, podem estimar, podem recordar i podem pensar. Tot depèn de la modulació que donem a la veu.
Sovint el que ens molesta més és el to en que ens parlen i no exactament el què ens han dit. Sempre recordarem el to en que ens ha tractat algú encara que aviat oblidem les seves paraules. La majoria de conflictes comencen així. I així es deterioren les relacions i així es va deteriorant la persona que sempre té un to crispat, dur i agressiu amb l’altre.
Al futbol, per exemple, (quin exemple he anat a posar) habitualment es diuen i es canten coses amb un to per intimidar els rivals, en comptes de cantar o cridar himnes o lletanies amb un sentit crític i humorístic, cosa que algun cop ha passat, i que en general és l’accepció,en camps del sud d’Espanya com ara Cadis o Tenerife, gent avesada a la festa i al riure constant.
El to agressiu no només fereix qui tenim al davant sinó que ens comporta una espiral de negació d’on n’és difícil sortir-ne; com aquells lladrucs dels gossos dels pobles.
L’aprenentatge de la modulació de la veu, del ritme de la paraula és quelcom que em temo no sortirà a cap pla finlandès educatiu, ni a cap revolució educativa pregonada però és necessari i urgent, aprendre a utilitzar el to adient a cada moment i a mantenir una modulació en la parla a fi i a efecte de tenir una bona comunicació que serà la base d’una bona relació i d’una òptima sintonia. I això val per tot. Per la vida familiar, social i laboral.
I encara, abans de parlar, els nadons entenen les coses pel to de la mare i dels seus familiars, fins i tot abans de néixer. I son capaços de reconèixer les cançons i les bressoles cantades amb un to que reconeixen.
La veu també és el fil conductor amb que ens parlem a nosaltres mateixos, per dins, aquesta veu oblidada i silenciosa és finalment la que no ens enganya, la que cal seguir.
Si la cara és el reflex de l’ànima, la veu és l’ànima mateixa.
