A la meva filla gran (7 anys) els Reis li van portar fa uns mesos una tauleta d’aquestes que el Vilaweb denomina pissarreta digital i tot Cristo, “tablet”. La intenció dels Reis era bona: volien que la nena estudiés anglès amb alguna aplicació per a la canalla, que hi fes sumes i restes, que hi aprengués les hores, que hi veiés el Súper 3… I alguna d’aquestes coses sí que les fa, és cert. Per ser exactes, hauria de dir que les feia fins que va descobrir el Youtube. No sé com va anar a parar a ‘La Voz Kids’ i des d’aquell moment ha après cançons melòdiques del tipus gastronòmic i fins i tot paròdies de temes fetes per nens desimbolts a Canal Sur, en un programa presentat per Juan Imedio.
Quin és el problema? Doncs tot, sempre que algú estigui disposat a fer-se algunes preguntes.
La primera pregunta que em faig és quantes cançons en català es van cantar a la darrera edició de ‘La Voz Kids España’. La resposta, com l’amable lector segur que suposa, és zero. I això que 11 dels 45 concursants eren nascuts als Països Catalans, cosa per la qual s’entén que tenien un cert domini de la llengua d’Ausiàs March (sempre que vulguem creure que la immersió lingüística funciona, allà on s’ha implantat). Malgrat la procedència diversa dels petits cantaires, les úniques dues llengües en què es va actuar van ser el castellà (la majoria) i en anglès (unes quantes). Cap concessió a les altres llengües de l’Estat, ni que la parlin 10 milions de persones.
La segona pregunta que em faig és si aquesta uniformitat lingüística es dóna en altres edicions de la franquícia ‘The Voice’ al món. A les Filipines, es canta en tagàlog (llengua nacional) i en anglès (llengua cooficial). A l’edició de Suïssa no he pogut esbrinar en quins idiomes es va cantar, però és important constatar que el concurs es va fer per un canal en alemany del grup públic SRF (que té també canals en les altres llengües de Suïssa: en francès, en italià i en romanx). Això últim apunta a una diferència notable amb Espanya, ja que el concurs a l’Estat espanyol el va emetre Tele 5, un canal privat que fa anys que va tancar la mínima concessió al català dels primers anys de la cadena, un telenotícies en català presentat per la Carme Chaparro.
Tot mirant alguns estats homologables a l’espanyol pel que fa a diversitat lingüística, topem amb Bèlgica. Allà, per exemple, comprovem que hi ha dues edicions del concurs per a adults: una en flamenc (‘The Voice van Vlaanderen’) i una altra en francès (‘The Voice Belgique’). I això per què? Doncs perquè a Bèlgica hi ha dues comunitats lingüístiques i el rei dels belgues ho sap perfectament, fins al punt que en els missatges adreçats a la població fa servir les dues llengües oficials de l’Estat i també l’alemany, llengua que parla un nombre gens menyspreables de belgues (96.000).
Després d’aquesta constatació, segur que el lector (o la lectora) es deu estar preguntant: i al Canadà? Doncs bé, al Canadà resulta que l’edició del concurs per a adults es diu ‘La Voix’. A ‘La Voix’, emesa al Quebec, es va cantar en la llengua oficial de la província i en anglès, llengua oficial de l’estat. A la final, val a dir que els quatre cantants van cantar en francès. El canal que va retransmetre el concurs va ser TVA, un canal privat com pot ser aquí Tele 5 (un dels que mai no emet res en català) o 8 TV.
Aquest passeig pel món ens ensenya almenys dues coses. La primera és que els països amb presència de més d’una llengua oficial les fan servir en els concursos. Almenys és el cas del Quebec i les Filipines. La segona és que res no impediria que a Catalunya es fes una edició de La Veu i que algú cantés en castellà. Podria passar. De la mateixa manera, sembla que res no hauria d’impedir que a La Voz es cantés en català, però o bé hi ha una regla no escrita que estableix que no s’ha de fer o ningú ha gosat fer-ho o a ningú li ha passat pel cap.
La conclusió és que, almenys mentre no tinguem un panorama mediàtic catalanocèntric com el que reclama Andreu Pujol Mas a Ministeri d’Incultura, ens haurem de conformar amb les engrunes d’Oh happy day! Però que consti que hem d’aspirar al pa sencer si volem deixar de veure més les nostres filles (ai, les nostres filles!) cantant a tot drap “Yo soy una mujer de carne y hueso” com si fossin Jenni Rivera en persona.
