Tothom vol sentir-se útil. Serà que és quelcom positiu, que suma. Com em deia algú l’altre dia: No cal esperar que ningú et retorni el que dones, cal donar i el retorn vindrà sol. I probablement sota formes que ni t’imaginaves.
Doncs bé, Esquerra va assumir el rol de ser útil més enllà del simbolisme. També és per aquest fet que durant dècades és la formació que s’ha dedicat a omplir de contingut el projecte republicà i de la independència. Contingut social, de repartiment de la riquesa, igualtat de gènere, reconeixement de drets, més recentment la imperiosa necessitat d’implementar mesures per pal·liar l’emergència climàtica, etc. El projecte és sòlid, la gent preparada per entomar-lo, també.
Qualsevol projecte tindrà èxit -potser no immediatament, potser fins i tot no en la forma que és esperable de bones a primeres- en tan que sigui percebut com quelcom que pot fer un servei positiu a la ciutadania.
Esquerra fa molts anys que paga el preu de fer allò que realment considera més útil en cada moment, no per unes elits o unes classes benestants sinó per la ciutadania. No és pas casual, doncs, que sigui un dels partits amb més represaliats al llarg de la seva història. Com tampoc ho és que de forma periòdica i recurrent es converteixi en blanc de totes les crítiques del nacionalisme d’una banda i altra, sovint de forma agre i totalment forassenyada. Esquerra no diu ni fa allò que a alguns els agradaria sentir o que fes -o no fes-, fa allò que considera que, en cada moment, donarà fruits i farà avançar el País.
I clar, molesta. I a la vegada és l’única força que entén, i així explica sempre, que per guanyar i poder constituir una república independent no es pot excloure a ningú perquè el país és complert i divers. Per això, Esquerra, no patrimonialitza la idea de la Nació ni l’empetiteix ni encapsula dins del pot de les essències.
La gent d’Esquerra sap que ha estat, és i serà, el ciment amb el que s’ajunten les peces que han de fer possible la República Catalana. Un ciment granític i molt sòlid que permet construir un edifici estable.
Fer via cap a la independència només es pot fer a partir de la Via àmplia, comptant amb tothom, no deixant ningú enrere i essent conscients de les resistències que ens trobarem pel camí.
Aglutinar-nos entorn d’un projecte útil no sempre és la via més fàcil però pot acabar esdevenint la única de les vies.
