Aquestes últimes setmanes ha circulat per les xarxes un missatge que començava dient “Aquesta és la vertadera retallada que la Sra. Merkel exigeix a Rajoy”, i tot seguit enumerava tots els càrrecs públics remunerats i ocupats directament per polítics o organismes de gestió pública, assessorament, regulació, etc. per formar part dels quals és imprescindible una relació molt directa amb els partits que en controlen els nomenaments. La conclusió és que l’estat espanyol és l’estat europeu amb un major nombre de persones els ingressos dels quals depenen directament de les seves relacions amb els partit polítics, més enllà de la seva vàlua professional. Si a això hi afegim que el finançament “legal” dels partits polítics depèn en primer lloc del nombre de càrrecs electes que obtenen en els òrgans representatius, origen dels ingressos públics que obtenen; i en segon lloc, del nombre de càrrecs públics de gestió i assessorament que són capaços d’oferir als seus quadres, que han de dedicar una part dels ingressos que aconsegueixen a finançar el partit —com va quedar ben demostrat davant l’opinió pública catalana, per exemple, en la polèmica que va suscitar com es duia a terme aquesta “recaptació” per part d’ERC en temps del tripartit—, ja haurem tancat el cercle.
Aquest és un dels principals inconvenients als quals ha de fer front el procés d’emancipació de Catalunya. Els partits partidaris de la independència tenen les mateixes dependències de l’estat que la resta de partits espanyols, i és fàcil comprometre’ls en eleccions il·legítimes i manipulacions de la voluntat popular amb l’amenaça de deixar-los al marge del sistema de repartiment de l’estat. A més, són partits que fins ara han viscut d’un cert monopoli de les institucions autonòmiques i locals, que solen interpretar com a pròpies. Al final resulta que la política de nomenament de càrrecs sempre té prioritat en les seves actuacions públiques per davant de preteses ideologies o compromisos amb l’electorat.
Els partits actuen com a simples agències de col·locació i sobre la base d’aquest fet es conforma tota una estructura de fidelitats de la qual depèn arribar a la cúpula del partit o mantenir-se’n a la perifèria. Un problema afegit és que una agència de col·locació hauria de funcionar també com a agència de captació efectiva, per aconseguir uns quadres capacitats i que donin garanties a l’electorat que els seus interessos legítims seran ben gestionats. Però l’estructura de fidelitats personals impedeix la captació de talent qualificat, i al final tenim uns partits compostos de persones que en la seva vida privada serien incapaços d’assolir el nivell de renda o influència social de què gaudeixen dedicant-se a la política, i dels quals és fàcil sospitar que es dediquen a la política com a simple mitjà de promoció personal i que no és fàcil que supeditin els seus interessos personals a l’interès general de la comunitat.
Els que treballem en la funció pública ho hem pogut comprovar amb l’aplicació de l’art. 155, que ha fet que molts càrrecs alts o intermedis de l’administració, que gaudeixen del seu càrrec no pas per haver-lo guanyat en un procés selectiu obert sinó per ser membres d’un o altre partit, l’única preocupació que han tingut ha estat passar al màxim d’inadvertits perquè l’estructura interventora de l’administració central no els fes fora i els deixés sense nòmina —preocupació que d’altra banda he d’admetre que és completament humana i comprensible—, i han facilitat d’aquesta manera l’aplicació del famós article per part d’unes estructures governatives sense cap capacitat de gestionar les institucions catalanes.
La regulació del finançament dels partits és una competència estatal i, per tant, poca cosa tenim a pelar-hi mentre no siguem independents. Però la legislació sobre el sistema electoral, a través del qual es podria combatre aquest estat de coses, és competència autonòmica, que curiosament mai no s’ha exercit. Segurament una via per influir-hi seria augmentar el control dels votants sobre els seus representants amb un sistema majoritari per comptes del proporcional, o fins i tot amb la possibilitat de segones voltes. De retop s’afavoriria la formació de coalicions de forces per la necessitat d’assolir majories, i es reduiria la influència dels partits a l’hora d’elaborar llistes. Els electes dependrien més dels seu compromís amb el districte electoral i els seus votants.
Això no vol dir que el sistema majoritari no tingui molts altres inconvenients, és clar. El problema és que volem fer una nova República sense perdre els antics negociats, que és com voler fer una truita sense trencar els ous, o com començar una casa per la teulada. I tenim unes organitzacions civils com Òmnium o l’ANC que són cooptades pels partits polítics —penso en la Sra. Forcadell o el Sr. Sànchez—i que acaben servint els seus interessos. I així és fàcil que juguin amb la nostra bona fe, encara que els electors demostrin la seva oposició a les polítiques partidistes de curta volada, com ha quedat patent en les últimes eleccions amb la derrota d’ERC o de la CUP. I així, no farem res, ni encara que s’intenti dissimular aquesta xacra amb fitxatges d’independents o amb governs pluripartidistes que només s’aguanten per mantenir la façana del servei al país. Ni encara que tinguem polítics a la presó i d’altres a l’exili. Al final la gent que ens deixem pegar pels carrers acabarem pensant si ha valgut la pena. No facin tants càlculs i treballin una mica més, si us plau.
[Subscriu-te al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
