Els irredempts, és un llibre d’aparença petita i discreta quan està tancat que es va fent gran i escruixidor a mesura que l’obrim. Com un tríptic, tres temps i tres espais diferents, units per la condició marginal i pel virtuosisme del llenguatge. Sistemes fracturats i veus vulnerables que intenten entendre i viure en el desassossec, en la pèrdua, a les afores, en la ferida.
La primera part, Solar, la crònica d’un sense sentit, una no-escola, com un bolet al mig d’enlloc, on nens i nenes aniran a confirmar la seva condició d’irredempts, fins que el bolet vagi fent-se fonedís. És la veu dels seus mestres, inconscients del despropòsit de les seves places, de la seva funció. Què es pot ensenyar a qui viu en el revers de la societat? Com es pot acceptar que la societat tingui un revers? Com podem acceptar que individualment no s’hi pot fer res? No s’hi pot fer més? És cruesa, constatació de la marginalitat, el fracàs del sistema, la fallida del llenguatge, de la paraula. La desaparició progressiva del mobiliari, de l’estructura i de les criatures, deixarà altra volta un solar, ple, ara, de dolor, frustració, rendició i perplexitat. “La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius.”
A la segona part, Linòleum, el sistema fracturat és el familiar, llegim que els inicis ja determinen els finals. Una parella que s’estima des de l’estranyesa, que té una bessonada que amplia la distància. Una mare que desapareix, uns germans que cerquen l’oposat, un pare que escriu en nom i pels altres. La desatenció, la malaltia, l’obsessió, la paraula, sempre la paraula. La mare, el ganivet, el linòleum. La mort del pare. La vida com un quadre de Bacon. Carn morta, soledat i desassossec. “Totes les caigudes són al final resplendents.”
El tríptic es clou amb Moll, la tercera narració, la fractura és la del propi narrador, un professor jubilat voluntari en un museu, té una deformitat a l’esquena i s’enamora d’una visitant recurrent. Els límits del cos, els límits de la ciutat, la frontera, els límits de la vida. La nafra causada quan el desig no és correspost. El cos ferit, el cos feridor. Els abismes interiors. “La barbàrie comença en un mateix.”
Si us agrada que la literatura us pessigui, us interpel·li i us sacsegi, i que la riquesa del lèxic i una magnifica prosa us impressionin, Els irredempts de la Cristina Garcia Molina us esperen. El podeu trobar a la Col·lecció Cicuta de sempre encertada editorial LaBreu. Cal subratllar que recentment li han concedit el XXIV Premi Llibreter de Literatura Catalana.
