El concepte de clima laboral o clima organitzacional ha anat guanyant rellevància en el camp del management. Entres en qualsevol empresa, obres la porta del departament de Recursos Humans i 10 a 1 a que el seu Director està parlant de “cuidar”, “millorar” o “gestionar” el clima laboral. I sinó de “desenvolupar”, “fer créixer” i “retenir” el talent. Que alhora estigui netejant el rifle amb el que executarà al cap de cinc minuts el director d’informàtica no deixa de ser una anècdota irrellevant.
Mai com fins ara, les empreses no havien girat el seus ulls vers la felicitat dels seus empleats. Capitalisme i felicitat són dos conceptes que van avui en dia estretament lligats en totes les memòries anuals i documents de comunicació de les grans empreses. Alexander Kierulf, un gurú que es defineix com a “Director de felicitat”, va publicar un llibre, “La hora feliz es de 9 a 5” o “Cómo adorar tu tabajo y tu vida y arrasar en tu empresa”. Les tesis no podien ser més engrescadores: tots podem ser feliços en el treball; essent-ho, millorarem la qualitat de vida i ens sentirem més realitzats; les empreses felices són molt més eficients que les infelices i la felicitat en el treball és fàcil.
Un optimista, Alexander Kierulf. Un optimista joliu i adorable. Ideal en qualsevol foc de camp, o d’acompanyant a l’enterrament del teu CEO. No m’explico com no està ja en nòmina d’algun banc suís. I és que avui la vida és de color de rosa als departaments de Recursos Humans. O no?.
Estudiem, per exemple, el business case del que va ser el meu darrer cap de personal, don Fulgencio Delicado, de l’empresa que assegura els pits de Carla Bruni. Tota una vida gestionant recursos humans, obsessionat pel benestar dels empleats, és molta vida gestionant recursos humans. 24 hores sobre 24 pensant en el futur, la carrera, els sous i salaris dels empleats. Posaves Delgado al costat de Heidi i no hauries estat capaç de dir qui era qui. Dues ànimes de càntir, que trescaven per les muntanyes, cantant i saltant, dos cors blancs i benignes, purs, innocents. Li va tocar encarregar-se de la fusió de les estructures de personal de la meva companyia, la comprada, i de la seva, la compradora. Fulgencio va redoblar la seva activitat infatigable, més motivat que mai: es van portar a terme desenes i desenes de reunions i presentacions, on s’exhibien uns power points magnífics, plens d’esperança i bondat, que ni la més dolça de les més dolces Pàgines Viscudes de Folch i Torres hauria estat capaç d’igualar. Un món de cotó fluix es projectava sobre el nostre futur i Delicado esdevenia el nostre Messies que ens prometia una terra feliç, pròspera i amb uns bonus anuals propis d’un conte de fades ambientat a Manhatan. La felicitat absoluta, el Nirvana managerial.
Es desvivia, l’home, per a millorar el nostre work-life-balance. De fet, tant es desvivia que va arribar a la conclusió que si no hi havia work hi hauria life.
Un dia, abans d’entrar al comitè de direcció dels dilluns, el lloc on tots els mànagers del món s’esforcen a fer real la frase de Mark Twain: “Hi ha tres classes de mentides: la mentida, la maleïda mentida i les estadístiques”, vaig anar al servei. Al fons, a mà dreta. Delicado era davant del mirall però no s’hi reflectia cap imatge. Va fer un gest brusc, cordant-se la camisa i vaig poder veure la seva panxa coberta per una pell d’escames. Nerviós, va llançar-me un somriure, i aleshores van aparèixer uns ullals esgarrifosos que li mossegaven els llavis. Tanmateix, a pesar dels símptomes més evidents, cal ser justos: don Fulgencio no era ni un vampir ni una cobra. Era una boa constrictor creuada amb un rat penat.
Els instints són els instints, i un matí d’hivern, com un d’aquells assassins en sèrie americans que assalten col•legis i maten a tothom que els passa per davant, amb gavardina i ulleres fosques, mentre sonava Wagner pels altaveus, va decidir obrir les aixetes de les dutxes i que el gas s’escampés per l’oficina de la meva empresa, la comprada. Desenes de col•laboradors van ser eliminats, gasificats, mentre don Fulgencio seguia presentant power points sobre Key Performance Indicators de Recursos Humans de color de rosa amb un fons blau marí. Algunes veus van aixecar-se: no s’adonava, Delicado, de les baixes causades? Però ell va acabar la seva presentació just amb els darrers compassos de la cavalcada de les walkíries, després es va fer el silenci, va mirar els cadàvers estesos sobre les taules i, escurant-se la gola –un acte de gran dificultat per la llengua bífida d’àspid que li sortia de la boca, inaturable- , va xiuxiuejar, glacial: “Era necessari per a la seva felicitat”.
És amb aquesta visió sempre positiva i en tot moment al costat de l’empleat, fins en el seu darrer alè, com cal veure avui en dia els caps de recursos humans de les multinacionals. Les companyies han entès que la felicitat managerial és el factor decisiu en l’èxit de l’empresa. I ja se sap: per a l’èxit, el que calgui. Per això posen l’accent en paraules com sostenibilitat, polítiques socials avançades, visions ètiques o ús d’energies renovables. Tot és poc per assolir empleats feliços. Fins quan cal tirar endavant la solució final i rostir-los, com a part de la mateixa energia renovable, per a consumar la seva felicitat.
Proper dimarts: La pell freda del director comercial
