A casa s’ha espatllat el rentavaixella. Res greu. Tenim mans i tenim el Fairy a punt. Qüestions domèstiques a banda, em torna a tocar rentar els plats. Mentre ho faig em quedo encantada en les bombolles que va fent el sabó. Bombolles de totes les mides, res extraordinari no us penseu, que em porta a recordar l’espectable d’en Pep Bou que fa anys vaig veure.
Entre bombolla i bombolla intento desconnectar. Allò de l’ara i aquí, però no puc. De les bombolles de sabó he passat a pensar en una altra bombolla. La que fa dies que vivim, cadascú la seva. Una bombolla de carn i ossos i una altra de virtual. Les dues cares de l’actual vida. La que toquem i la que sentim, sense tocar-la, la de les xarxes. Els nostres murs de Facebook, la cronologia de Twitter, els missatges de WhatsApp o a les actualitzacions d’Instagram les hem convertit en bombolles aïllades on veiem gent amb unes idees polítiques i socials no gaire diferents dels nostres interessos. Veiem allò que ens agrada i amb qui hi estem d’acord. Fer l’exercici contrari és costós i hi hem d’anar expressament. És culpa nostra? En part sí i en part és culpa dels algoritmes que empren les diferents xarxes socials i les empreses que hi ha al darrere. Ens volen feliços i volen que hi siguem, que hi tornem, que ens hi quedem. Que ens hi passem estona, que sense adonar-nos-en veiem la publicitat per la qual obtenen beneficis. Volen cridar l’atenció. Per tant, ens ensenyen allò que volem que veiem. No descobreixen la sopa d’all, senzillament fan la feina que ha de fer un canal de comunicació. Ingressar amb publicitat i intentar afinar el tret. Si no, com us creieu que es financen?
Posar un anunci a tota plana en un diari en paper val una pasta: deu ser perquè cada vegada comprem menys premsa en paper? Una empresa, però, se’ls ha gastat. A ‘El País’: donant idees a en Mariano i a en Carles i citant-los a un hotel per hores. L’anunci l’ha fet una app anomenada Byhours per cercar hotels. En un cos de lletra més petit aprofita per recordar que tenen més de 2.500 hotels disponibles per hores, no per dies, com fa la seva competència (allò de l’avantatge diferencial que tants cops en parlo…).
A la cronologia del meu compte a cW no hi veig l’anunci, no compro ‘El País’. Però sí que escolto la ràdio. Sento la notícia a Can Basté. Tot seguit miro el perfil de l’empresa. Al matí, res. Un piulada, a final de la tarda, amb 78 m’agrada, 63 repiulades i només 2 comentaris favorables a la campanya, i no pas de caràcter polític. Ni idea de si les descàrregues de l’app han augmentat o si s’han llogat més habitacions… La finalitat de l’anunci no és cap altra que promocionar l’app i per donar visibilitat han escollit un dia clau (un més) pel futur de Catalunya i cridar la nostra atenció.
Potser a algú els pot resultar frívol, potser de mal gust o oportunista, però no traspassa cap frontera de caràcter legal. Han aprofitat el moment per fer soroll. Res nou, un moment vital per a molts per reflectir-ho a la comunicació. El mateix que fan molts usuaris anònims a les xarxes creant gifs, imatges suggerents o gràfiques de convocatòries o de reivindicacions. No entraré en detalls.
A la vida ens podem angoixar, enfadar, divertir i també desconnectar… Les marques ens proporcionen aquestes emocions i moltes més, perquè la vida és una marca.
Amb les mans plenes de sabó, em trobo petant bombolles i amb la mirada de la meva filla que tot rient em diu: “Què, mare, t’ho passes bé?”
