Llegeixo que cada estiu són abandonats a Espanya més de 50.000 animals de companyia. D’altra banda, el maltractament d’animals es considera ara un delicte, i no tan sols un falta com fins fa poc. Sembla que la brutalitat humana es vol reduir mitjançant lleis punitives però és clar que és una part de les mesures, ja que sense educació i sensibilitat poc es podrà avançar.
Em preocupa la manca de sensibilitat que significa el fet d’abandonar un animal, per motius com anar de vacances o considerar que ja no ens en podem fer càrrec, o per qualsevol altra causa.
La cosificació de l’existència i el materialisme que ens envolta porta alguns a entendre que poden fer i desfer amb allò que posseeixen com millor els hi vagi a cada moment. Em resulta inadmissible no tan sols la manca de civisme que suposa sinó sobretot l’actitud humana de desfer-se d’un animal com si fos una cosa.
Les campanyes publicitàries, molt sovint amb diners públics, no han servit per gaire fins ara. I el nombre dels abandonaments augmenta any rere any. L’estiu, època de vacances i de canvi de lloc de residència és la pitjor època. Sembla que l’estiu i especialment les vacances es per passar-s’ho bé, oblidar tot compromís, tota responsabilitat i també tot remordiment de consciència, o ni tan sols això. Hi ha gent que no pensa. Com si l’estiu i les vacances no s’acabessin i la vida no hagués de tenir uns codis de conducta homogenis per totes les èpoques de l’any.
