Nascut a Barcelona el 1926, Joan -el seu nom de baptisme- Just ingressà a Montserrat com a escolà el 1939 i com a monjo el 1942. El 1964 va ser nomenat prior i el 1966 va ser elegit abat del monestir.
Compromès amb els drets humans, i amb una veu lliure i profètica, el març de 1969, ara fa 55 anys, el P. Cassià va fer unes declaracions a l’informatiu polític Report-München d’una televisió bavaresa, que inquietaren i molestaren el govern franquista.
Cal tindre en compte, per comprendre les declaracions de l’abat Cassià, la situació política d’aquell moment. El 17 de gener d’aquell 1969, un grup d’estudiants assaltà el despatx del rector de la Universitat de Barcelona i el bust de Franco, que presidia aquell lloc, va eixir volant per la finestra. Una setmana després d’aquell incident, el 24 de gener, el govern del dictador promulgà l’estat d’excepció a tot el país.
Així les coses, el 7 de febrer, la Comissió Permanent de l’episcopat espanyol, presidida per l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo -procurador en les Corts franquistes-, qualificava de necessària la decisió del govern de promulgar l’estat d’excepció. Però el 27 de febrer, la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, instava el govern a alçar l’estat d’excepció com més aviat millor. A més, els bisbes espanyols demanaven al govern que es respectaren els drets humans i la llibertat d’expressió.
Amb aquesta situació política, l’abat Cassià, en les seues declaracions afirmava que «l’estat d’excepció ha significat un enduriment de la repressió» i a més, reconeixia que «el règim polític actual s’origina en la victòria sagnant d’una guerra que va dividir el país». Una victòria que ha fet que «els pobles que integren l’estat espanyol, han vist oprimit el seu dret a l’expressió lliure d’opinió, a l’associació, a la representació política i sindical, a la vaga, al desenvolupament de les minories ètniques«. Així mateix, reconeixia que «la censura ha suprimit o mutilat documents pontificis o episcopals, sempre que parlaven de drets humans».
L’abat Cassià deia també que durant trenta-tres anys, amb el nacionalcatolicisme imperant, el règim franquista va tindre l’Església «amb una suau mordassa» i que TVE era «la font més eficaç de corrupció de l’opinió pública».
Per això l’abat va signar un document -amb mil cinc-centes persones més, entre intel·lectuals, obrers, artistes, advocats i capellans- adreçat al ministre de Governació, on s’exposava «l’angoixa davant les tortures de presos polítics», alhora que es demanava al ministre que «fes una investigació per aclarir aquests fets». I és que l’abat Cassià coneixia de primera mà aquelles tortures, ja que havia estat en contacte amb diversos presos, visitant-los a la presó quan li ho permetien. L’abat de Montserrat, que havia vist els senyals de les tortures d’un pres, afirmava en les seues declaracions, que «el règim de tortures físiques i morals» era «cosa corrent» en aquella dictadura. I afirmava amb valentia que «ens trobem davant un govern totalitari, neocapitalista».
Durant el seu servei abacial, Montserrat es convertí en un lloc de llibertat. Per això després de la tancada dels 300 intel·lectuals al monestir pel Procés de Burgos, el desembre de 1970, l’abat Cassià va haver d’anar a Roma, on havia estat acusat de rebre comunistes. Pau VI lluny de renyar-lo, l’encoratjà: «’Rebeu tothom’, em digué el papa».
Defensor del país, va viure ben arrelat a la terra, i, gràcies al seu compromís amb els Drets Humans, Montserrat va saber mantindre encesa la flama de la llengua durant la dictadura: «Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions».
Els últims mesos de la seua vida vaig poder acompanyar el P. Cassià en la seua malaltia, on va ser atès sol·lícitament a l’Hospital de Manresa per uns excel·lents professionals, com la Dra. Montse Domènech i els Drs. Andreu Garcia i Hèctor López.
Al llarg de la seua vida, el P. Cassià va manifestar el seu desig d’una Església més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat. Amb discreció i senzillesa, ens mostrava el rostre més amable i més evangèlic de l’Església. L’abat Cassià era una persona oberta i d’esperit integrador, un home acollidor i molt afable, que va ajudar a retrobar el sentit de la vida a tantes i tantes persones a les que acollia amb afecte i a les que amb un acompanyament espiritual, els feia descobrir el gran amor que Déu tenia per elles.
Home guiat per l’Esperit, el P. Cassià somiava una «Església de braços oberts, que no refusa ni condemna, sinó que acull i troba un lloc per a cadascun dels seus fills i filles». A més, va ser un home de país, arriscat i valent, defensor de la nostra llengua, que ens va ensenyar a viure la llibertat, a exemple de Jesús de Natzaret.
Cinquanta-cinc anys després de les seues declaracions a aquella televisió bavaresa, hem de donar gràcies a Déu pel do que va ser el P. Cassià per a l’Església i per a Catalunya.
