Prada de Conflent, seu de fa anys de la Universitat Catalana d’Estiu, és un enclavament especialment estimat per als catalans d’arreu per dues altres raons: la presència durant anys de Pau Casals i el monestir de Sant Miquel de Cuixà.
Al claustre del monestir de Cuixà es van reunir ahir un grup nombrós de persones, per homenatjar un fet singular que potser va ser el punt de sortida de la recuperació de la consciència crítica del país. Les declaracions que feu fa 50 anys l’Abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, al diari ‘Le Monde’ que, lluny del poder repressor del règim franquista, va esbombar a tot el món que un membre representatiu de l’estament eclesial deia que el règim no es mereixia el qualificatiu de catòlic, que malgrat ser espanyols, no érem castellans i que els 25 anys de pau realment havien estat 25 anys de victòria.
Bàsicament aquestes tres idees van suposar que el règim franquista mobilitzés cel i terra per fer fora a l’abat Escarré, exiliat a prop de Milà a un convent de monges i Roma partís en dos la comunitat de monjos de Montserrat, expulsant al monestir de Cuixà aquells monjos afins al ideologia de l’abat i políticament menys propers al règim que, no hem d’oblidar, va restaurar la vida monàstica a Montserrat després de ser expulsats els monjos i assassinats un bon nombre d’ells.
Va ser, per tant la crònica d’un desengany per part de l’abat Escarré envers a un règim totalitari, pel qual inicialment havia sentit simpatia. El mateix Franco va ser rebut a Montserrat sota pal·li i el Generalíssim va voler fer de l’abat Escarré el primer abat del Valle de los Caidos, cosa que, en renunciar-hi, gràcies Déu, justifica encara més el seu homenatge.
Políticament, l’abat va tenir un protagonisme de substitució. Com que no hi havia possibilitat de tenir cap autoritat ni cap líder que defensés les idees de Catalunya i de justícia social, l’abat va emergir com a garant d’aquests principis. Va utilitzar la immunitat que donava ser membre destacat de l’església per oferir protecció a gent del país perseguida pel règim i va permetre publicar idees a ‘Serra d’Or’ que enlloc més s’haguessin superat la censura.
Al monestir de Cuixà s’hi va refugiar la comunitat desmembrada de Montserrat. En una visita de l’Abat a Cuixà va coincidir amb Pau Casals i es va produir l’encaix, l’abraçada dels dos grans símbols de la resistencia catalana que compartien exili amb un tercer, el President Tarradellas.
Ahir al vespre, explicant els fets de l’abat els mateixos monjos que l’acompanyaren a l‘exili, al grup de patriotes reunits, és veié com encara el monestir de Cuixà representa una Catalunya desmembrada un tros a França, un tros a Espanya i el claustre al Moma de Nova York.
