Aquests dies s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, el més gran camp d’extermini nazi. Aquest va ser un mal majúscul que es va donar al cor d’Europa i el pes del qual encara portem damunt les espatlles. Però en realitat no hi ha mal petit per allò que diu el refrany popular: «Qui fa un cove fa un cistell».
Vaig escriure Cambres fosques perquè feia molt de temps que volia explorar literàriament el mal pels seus efectes. Així vaig anar escrivint i aplegant històries en què el mal, observat de prop, posant-t’hi el microscopi com si fos un virus maligne, perquè ho és, s’hi concretava en fets que il·lustraven les reflexions sobre el mal que també anava escrivint en base als meus referents personals, professionals, literaris i morals.
El mal és un tema de calat metafísic que ha preocupat teòlegs, filòsofs i antropòlegs sense poder arribar a cap conclusió més enllà de la seva visualització en els fets. El mal existeix perquè es fa. Entengui’s el mal que fem els humans, ja que el mal que prové de la natura: un terratrèmol, la sequera, una riuada, o una deformació física, una mancança psíquica o una malaltia, no el podem controlar.
El mal de què parlo és pervers perquè prové dels instints foscos i fer-lo efectiu sorgeix de la voluntat de fer-lo. Per aquest motiu, en les primeres reflexions em preguntava: si som limitats i el nostre temps és tan curt, per què voler afligir l’ànim de les persones amb flagels psicològics exemples dels quals són maltractaments, violacions, explotacions laborals o bullyings? Per què voler obstruir els camins de realització vital, glaçar l’alegria, impedir la respiració espiritual fent travetes perquè sí –en realitat per ràbia, per enveja o per odi- a gent de l’entorn? Per què voler ferir, castrar, abusar, burlar, escarnir, malparlar, difamar, apartar, colpejar, agredir, violentar, matar? La pregunta és d’una gran transcendència i tothom amb consciència en un moment o altre se l’ha fet. El mal, a més de fer mal, de procurar dolor i aflicció en els altres, no és productiu, no construeix res, no abona la creixença personal de ningú, ans al contrari: disminueix la persona com a ésser amb possibilitats de crear, d’estimar, de construir. El mal només serveix per fer mal, per sadollar la bèstia que portem a dins i que la iconografia presenta com un dimoni, un drac o un animal feréstec. D’aquí ve l’absurditat del mal. La filòsofa Hannah Arendt parlava de la banalitat del mal exercida pels nazis que tenien adormida –o assassinada- la seva consciència. En un moment o altre de les seves accions terribles: aquella infernal màquina de matar, s’haurien adonat que davant seu hi havia persones que sofririen el mal amb un dolor extrem… Sense consciència de la humanitat no hi ha empatia.
El mal humà existeix perquè es fa. El fem i ens el fan, si bé podem tenir respostes personals per al mal: podem no alimentar la fera cada vegada que ens assalti un mal pensament o deixem aflorar un mal instint. Sabent que no som perfectes, sí que podem ser aprenents de la més gran saviesa humana: la bondat. Depèn del desig i la voluntat fer passar gana als instints foscos, no alimentar els dimonis interiors. Cal cultivar com un hort de virtuts la sensibilitat per percebre el mal per tal de no infligir-lo. En som capaços des del moment en què ens fem conscients de l’altre com a ésser humà tan estimable com nosaltres mateixos. Ho diu l’Evangeli. Però també ho diu la intel·ligència natural i ho proclama la mirada benèvola sobre els altres que podem cultivar i alimentar, a ella sí.
