Cada dia sentim a parlar dels indignats que acampen a la plaça Catalunya, però els asseguro que existeix una altra acampada, molt més interpel·ladora, en el seu subsòl.
La ciutat dels prodigis, de les Olimpíades i del Fòrum de les cultures; la ciutat que va vendre la seva ànima al diable per una modernitat imposada i falsa, la ciutat que creixia i creixia, que mirava al cel i s’enlluernava de quincalles i pretensiosos elogis, té en el subsòl de la plaça Catalunya, una llaga oberta, una nafra de misèria, un cau de pobresa i tragèdia.
Acostumo a agafar el metro cada dia, és el meu mitjà de transport habitual, però mai fins aquestes últimes setmanes no havia vist el que he vist. Estic acostumat a que cada vegada que hi accedeixo algú s’hi coli; que en el trajecte, algun turista sigui robat, mentre sona en el vagó l’acordió d’algun gitano romanès; que en les estacions, hi trobis tota mena de músics, pidolaires minusvàlids o aturats que demanen una almoina per tirar endavant. He arribat gairebé a identificar aquest espectacle del quart món com a part consubstancial del paisatge urbà de Barcelona, de la Barcelona real que es mou en metro.
Però darrerament la realitat m’ha colpejat, com dient, Quim, desperta, això no és normal, això no pot continuar així. Els captaires han augmentat i al vespre ocupen la rotllana, que s’inunda també de drogadictes i sense sostres, enmig de piles de brossa, cartrons, parracs de roba i algun gos. De dia, desenes de negres amb uns farcells immensos plens de bolsos, cinturons i DVD’s acampen al subsòl de la plaça, amagant-se de la policia o esperant una oportunitat per desplegar la seva mercaderia. Són joves, prims, d’un color molt fosc i uns ulls espantats, corcats de misèria, un ulls sense cap esperança. És una tragèdia. L’acampada del subsòl de la plaça Catalunya no aspira pas al luxe d’una democràcia real, tan sols la mou la supervivència d’un dia més.
Barcelona ja no pot més. La ciutat està a punt de rebentar. La primera prioritat del nou govern municipal ha de ser la lluita contra la pobresa. Cap projecte de futur no té sentit si no tornem a fixar els ulls en la gent, en la pobresa que s’escampa, indeturable, pels subsòls de la ciutat.
