La setmana passada vaig, llegir a El Periódico el testimoni d’unes persones amb diversitat funcional física que mostraven la seva indignació davant d’una situació que es repeteix amb excessiva freqüència: l’ascensor de Plaça Catalunya “estava novament espatllat”. Aquest fet els va impedir agafar el metro en aquesta estació (Línia I). L’alternativa va haver de ser, per força, prendre el metro en una altra línia (Línia III, estació Liceu) i fer transbordament fins a Catalunya. És a dir, es veieren obligats a canviar de metro de manera absolutament innecessària, per poder anar a parar a la Línia I, que era el seu objectiu inicial.
Una esplèndida vetllada –havien anat a veure El Lago de los cisnes, acabà d’una manera clarament kafkiana.
Com a Coordinador del G. T. Diversitat Funcional de la CUP-AE i, sobretot, com a persona en cadira de rodes, vull denunciar que aquest ‘Via Crucis‘ no és fruit de la casualitat. En el esdevenir del nostre dia a dia, sovint vivim situacions com aquesta. Massa sovint. Ascensors fora de servei, rampes d’autobús que no funcionen…
I ens plantegem… Un dia, pot ser casualitat. Dos, manca de protocols de manteniment. Tres… tres són ja, directament, ineptitud i falta de responsabilitat política.
Com diu una amiga meva, les casualitats no existeixen, es construeixen. Les dificultats amb què ens trobem els diversos col·lectius estan vinculades a un concepte d’accessibilitat que no s’avé amb la realitat. Aquest concepte, que tenen els partits tradicionals, no recull –o no vol recollir– dues qüestions bàsiques. D’una banda, el fet que l’accessibilitat consisteix en quelcom més que la col·locació d’una rampa; d’una altra, que l’accessibilitat és una cadena en què hi intervenen diversos factors. Consegüentment, si falla qualsevol de les baules que la formen, l’accessibilitat deixa de funcionar.
Per tant, la instauració i el compliment d’uns protocols de manteniment resulten del tot imprescindibles. En conservar en perfecte estat la cadena d’accessibilitat, s’assegura el seu òptim funcionament, una durada molt més llarga i amb uns costos molt més baixos. No hi ha res millor que la conservació per allargar la vida de les coses.
Els governants tenen l’obligació d’engegar polítiques que suprimeixin les barreres arquitectòniques, comunicatives, socials i intel·lectuals. Tenen la responsabilitat política, sense cap mena d’ambigüitats, de construir una societat més justa i igualitària, on tothom hi tingui el seu lloc.
L’objectiu d’aquestes polítiques ha de conduir, indestriablement, al dret de les persones amb diversitat funcional a realitzar el seu propi projecte de vida independent i a assolir l’autonomia personal… Definitivament, no podem abaixar la guàrdia. Hem d’estar sempre alerta per posar de manifest les mancances socials i les nostres necessitats: igualtat de drets en treball, transport accessible, educació, oci, esport, sanitat…
Malauradament, Barcelona no és la ciutat de les persones –lema de l’equip de govern. Simplement, perquè el model barceloní de PP i CiU queda molt lluny de donar resposta a les necessitats transversals de la ciutadania: dones embarassades, parelles amb cotxet de bebè, gent gran, mobilitat reduïda temporal i, per descomptat, persones amb diversitat funcional.
El pitjor de tot plegat no és pas que les constants retallades ens estiguin retornant al blanc i negre. El pitjor de tot és que intenten desdibuixar-nos com a persones.
