El 2017, enmig de la confusió general catalana, en Trump no es va posicionar clarament a favor de l’autodeterminació de Catalunya i la seva lògica conseqüència, la nostra independència nacional. En general, tampoc ho ha fet en el cas dels palestins, els kurds o els taiwanesos, per citar els més coneguts, àdhuc dramàtics.
Però això sembla que ha canviat. El cas de Groenlàndia és un gir en el guió de la política internacional nord-americana. El propòsit per establir vincles entre USA i Groenlàndia i de pas, garantir l’exercici del seu legítim dret a l’autodeterminació, és evident. Hi ha una clara voluntat de reconèixer i respectar el que els habitants d’aquesta gran illa decideixin. De fet, com a Catalunya, s’albira una majoria prou forta que defensa la independència en el moment del referèndum.
La posició de Groenlàndia històricament ha estat canviant però no pas la dels seus habitants. Sempre han aspirat a més, com políticament qualsevol comunitat vol. De fet, dins del Regne de Dinamarca tampoc s’hi senten còmodes. No són dins la Unió Europea, i només tenen amb nosaltres un lligam en temes molt sectorials (pesca, …).
Actualment Groenlàndia, com arreu dels Països Catalans, empra la seva autonomia política per bastir els fonaments de la seva futura independència. USA ho ha vist, com ho han vist a Europa. USA ho accepta i Europa ho nega. Els catalans estem avisats, una vegada més.
La independència d’un país mai és un problema econòmic. Com en qualsevol empresa, la seva viabilitat depèn de la seva estratègia de creixement. Groenlàndia cada dia depèn menys de Dinamarca i sap com fer-s’ho per tirar endavant. Catalunya li dona 100 voltes a Groenlàndia en aquest sentit, per capacitat i desenvolupament, i encara sabria millor com sortir-se’n.
Recentment, USA ha tractat d’incrementar la seva presència en aquest remot país. I el primer pas que ha emprès ha passat per defensar el dret a l’autodeterminació de la seva gent. Sembla lògica aquesta aproximació, tenint en compte la clara identitat nacional del poble inuit. Un cas que seria equivalent en el cas de Catalunya, on la nostra llengua, la nostra tradició i , sobretot, la nostra història ens identifica, sense dubtes, com una nació més, sense estat.
L’autogovern català, com l’inuit, parteix d’una voluntat inequívoca d’afirmació nacional. I, com a tot arreu, hi ha qui ho veu com una palanca per fer d’immediat la independència, passant per un referèndum (que en el cas de Catalunya ja es va fer el 2017), i hi ha qui ho entén com un procés gradual fins tenir la suficient preparació i autosuficiència fins assolir la plena sobirania.
Actualment USA té una base militar a Groenlàndia, un fet que amb tota seguretat ajudarà a que la nació inuit negociï els millors termes de la seva independència nacional, sobretot perquè és Europa que expulsa, paradoxalment, les nacions sense estat del seu territori.
