Resolta amb inestimable èxit de l’Esperit la successió a la Càtedra de Pere, i com sol passar en el cas de la nostra Nació (potser com en d’altres, però en la nostra particularment), ens retrobem en el vell acudit de l’elefant i el problema català, i als passadissos i als despatxos eclesiàstics retorna envigorida la rumorologia i els moviments, que no arriben encara al rumor de bàculs (per similitud a l’expressió anàloga dels sabres militars), sobre la successió al bisbat de Barcelona, que havia quedat mig en suspens mentre no es resolia la més important de totes, la del de Roma.
No extranyarà a ningú que mínimament conegui la història del nostre país, trufada de revoltes que cremen convents i “passegen” capellans alhora que bat récords per quilòmetre quadrat de Sants i Santes Pares i Mares fundadors i fundadores, un país que es vanta del més radical dels laïcismes alhora que manté en construcció l’única catedral europea del segle actual… no extranyarà a ningú, doncs, que aquest esdevingui un magnífic nou escenari per a retornar al nostre esport nacional de la batalla de campanars, coronat per aquell aire tan provincià d’estar convençuts que “el cas dels catalans” és un expedient obert sobre els burós més importants de totes les cancelleries europees i mundials.
Tant les malmeses hosts de Montini, de les que en tenim acantonades a la pàtria una important divisió, com els no menys importants, per actius i poderosament bel·ligerants, comandos de l’ortodòxia preconciliar (de vegades hom pensa si preconciliar tridentina), els uns amarats d’una eufòria “franciscana” que frega l’aire de la vendetta, els altres reordenant-se (reinventant-se seria el verb de moda) i veient com se pot ser més papista que el Papa sense ennuegar-se amb els documents d’Aparecida, tots plegats tristament entotsolats i esllanguits, i gairebé septuagenaris, correran el risc d’oferir a l’Urbs i al món una nova edició d’aquella feridora definició que el Dant donà dels catalans (a Paradiso VIII, 77, ja saben: allò de l’avara povertà). Tot plegat agombolat per una diplomàcia que és un si és no és de voler i doldre, i de fardar tristament d’una voluntat de no ingerència que més aviat fa riure quan “amaga” sota l’autoimposada discreció la seva pobre, trista, bruta condició d’absoluta inoperància.
I mentrestant, les esglésies buides.
Un cop més, la darrera esperança és que imperi el sentit comú i que el Nunci, i sobretot el President de la Congregació per als Bisbes, obeeixi les directes instruccions del Sant Pare, a qui Déu guardi: “Estigueu atents a que els candidats siguin pastors propers a la gent, pares i germans, que siguin amables, pacients i misericordiosos; que estimin la pobresa, la interior com llibertat per al Senyor i també l’exterior com a senzillesa i austeritat de vida, que no tinguin una psicologia de “prínceps”. Estigueu atents a que no siguin ambiciosos, que no busquin l’episcopat – volentes nolumus– i que siguin esposos d’una Església, sense estar constantment buscant-ne una altra. Que siguin capaços de “cuidar” el ramat que els ha estat confiat, de tenir cura de tot allò que els mantingui units; d’estar “vigilant”, de prestar atenció als perills que amenacen. Però per sobre de tot que siguin capaços de “vetllar” el ramat, de cuidar l’esperança, que hi hagi sol i llum en els cors, de sostenir amb amor i amb paciència els plans que Déu té per al seu poble”. (el Papa a l’audiència als representant pontificis, 21 de juny 2013, a la Sala Clementina del Palau Apostòlic)
Amb esperit joiós (Laeto animo) començava la Butlla papal que feia de Barcelona arquebisbat, reconeixent oficialment el seu pes específic. Tant de bo aquest ànim imperi en l’estricte obediència a la instrucció del Bisbe de Roma. Que tot està per fer.
