“Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres” diu la cèlebre frase de La rebel·lió dels animals, una de les obres cabdals de l’escriptor anglès George Orwell, que va escriure aquesta faula amb la intenció de satiritzar el procés de corrupció dels ideals comunistes que va suposar l’estalinisme. En un altre moment de la història i en un altre punt geogràfic, és a dir aquí i avui, ens han repetit fins a la sacietat que “la llei és igual per tothom”. Ja sabem per experiència, com Orwell, que la llei és més igual per uns que pels altres. El zel i l’èmfasi amb què s’utilitza contra l’independentisme català, amb constants interpretacions polítiques esbiaixades, és la mostra que la llei pot ser ben diferent en funció de a qui es vulgui aplicar.
El cas del diputat de la CUP Pau Juvillà és una mostra més d’aquesta pràctica abusiva. La seva inhabilitació es deu a la presència d’un llaç groc durant la campanya de les eleccions espanyoles d’abril de 2019 al seu despatx de la Paeria de Lleida, quan n’era regidor. Els fets es van desencadenar arran d’una denúncia de Ciutadans, amb evident intencionalitat política, que va desembocar una lectura tendenciosa de la normativa per part de la Junta Electoral Central. Segons aquest organisme, el llaç groc és un símbol partidista i, per tant, s’havia d’haver retirat per ser capaç de condicionar el vot dels ciutadans que el poguessin haver vist. Això no té res a veure amb la llei, és clar, sinó que s’arriba a aquesta conclusió després de rebregar-la a voluntat. Encara és hora de saber per quin partit, exactament, demanava el vot aquell llaç groc i és filar molt prim equiparar-lo a un cartell o una pancarta de propaganda electoral.
No és pas un fet inèdit. Exactament el mateix havia passat amb el president Torra i la pancarta del balcó del Palau de la Generalitat que reclamava la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, despenjada amb un cert retard respecte al requeriment de la Junta Electoral. Com bé sabem, aquella història va acabar tristament amb la retirada de l’escó del president, primer, i amb la seva posterior inhabilitació. Tot plegat va ser el caldo de cultiu per a l’enfrontament partidista: de sobte, gairebé semblava que el principal responsable de la situació de Torra, en comptes l’acció repressiva de l’estat espanyol, era el president del Parlament de Catalunya, convertint una oportunitat de denúncia en una grotesca batussa.
Amb aquests precedents, i vist el posicionament d’aleshores del partit de l’actual presidenta Borràs – la mateixa Borràs havia arribat a acusar Torrent “d’acceptar un cop d’estat”- , l’arribada de la lamentable inhabilitació del diputat Juvillà obligava a grandiloqüents declaracions respecte la probable pèrdua del seu escó. En paraules textuals de Laura Borràs: “som aquí , ferms contra la repressió, units per defensar la sobirania del parlament davant les ingerències de l’estat”. Paral·lelament, la CUP anunciava que s’havia comunicat a Juvillà que ja no cobraria més el sou, mentre es traçava un pla des de la presidència per intentar retardar uns dies l’activitat parlamentària i, així, evitar crear situacions en les quals el diputat hagués de ser vist a la cambra, en una enginyosa finta de pretesa desobediència low cost. Després d’això encara ha transcendit que Juvillà va ser donat de baixa del Parlament el mateix dia que va arribar la notificació de la JEC, amb una eficàcia i una diligència encomiables, mentre la presidenta de la cambra feia les seves pomposes arengues resistencialistes i exposava el seu pla dilatori com si fos una jugada mestra.
És evident a simple vista que la desobediència, en aquest cas, consistiria en tot el contrari: en pagar el jornal de Juvillà i convocar-lo a tota mena d’actes, plens i comissions, exposant la presidenta a la inhabilitació, si convingués, per defensar els drets del diputat. Com que això tindria un recorregut limitat si no anés acompanyat d’altres accions molt més contundents i sostingudes en el temps, s’entén que, ara per ara, la presidenta Borràs no tingui cap intenció de posar-ho en pràctica, tal com el president Torrent va haver d’empassar-se la indesitjada pèrdua de l’escó de Torra.
I així és com una altra ocasió per assenyalar l’estat espanyol i el seu comportament antidemocràtic s’ha acabat convertint en una demostració de feblesa de l’independentisme, manifestant explícitament la impotència. Hem d’agrair-ho a aquesta dèria de fer declaracions altisonants, tot brandant una “sobirania” que és evident que ara mateix no tenim: precisament aquest és el problema.
