Des del primer moment els esforços unitaristes de l’independentisme han topat sovint contra “l’agenda social”. Les diferències ideològiques són bàsiques en un sistema polític democràtic convencional. Més encara, en són la pedra angular. Però el procés sobiranista a Catalunya, si vol culminar amb la formació d’un Estat independent, té l’obligació de ser transversal. Interclassista. Només la unitat persistent de l’independentisme pot assegurar la consecució dels seus objectius. Aquesta és una necessitat que comparteixen els uns i els altres. La dreta i l’esquerra, si vostès volen, en termes clàssics. Encara que a Catalunya sovint es faci difícil destriar-les o definir exactament què és una cosa i què és l’altra o quins són uns i quins són altres. Ací tothom es proclama socialdemòcrata. Menys el PP i la CUP. Però la unitat s’ha fet des d’una posició de poder que és la que és. Fins ara ha estat sempre Esquerra Republicana la que ha hagut de sotmetre’s a l’estratègia de Convergència Democràtica. Ha estat Oriol Junqueras qui s’ha sotmès al liderat d’Artur Mas. Per una qüestió de majories.
Aquesta difícil coexistència no ha eliminat els recels i les desconfiances. Sovint els ha atiats. I ha conviscut amb una “agenda social” que Esquerra ha acabat imposat a Convergència. A mitges, tot s’ha de dir, perquè també Convergència s’ha anat desplaçant voluntàriament, en les declaracions i els gestos, cap a les posicions ideològiques d’Esquerra. El càndid liberalisme inicial d’Artur Mas s’assembla cada dia més a la socialdemocràcia convencional. Però les tensions han persistit. I per sota de totes les unitats que s’han fet i s’han desfet hi ha hagut veus que contínuament han demanat “la unitat de l’esquerra”. Una unitat, que la CUP personalitza de la manera més contundent, que exclouria Artur Mas i Convergència Democràtica en el trajecte final del procés. Per poder combinar així la ruptura “nacional” amb la “social”. La ruptura social apartaria del procés la gent més conservadora. O més sensata.
A Madrid ho saben. Han localitzat la baula feble de la cadena. El Partit Popular i l’esquerra catalana fan tot l’efecte sovint de formar una pinça contra Convergència. Aquest és el punt més dèbil. La sort, la sort per al procés, és que l’escorpí sempre acaba picant la granota. Com que el PP i les institucions de l’Estat, a més, volen humiliar Artur Mas pel “desafiament” que els ha fet qui menys s’esperaven, sovint es desboquen. Ara ho han tornat a fer. La querella contra el president de la Generalitat pels fets del 9N es pot convertir, paradoxalment, en l’estany que evitarà que es trenqui la cadena sobiranista. “L’agenda social” no desfarà, doncs, la unitat necessària.
