Els laments van i vénen, tal qual la vida.
N’hi ha de dramàtics, d’estrambòtics, de subtils, de molt cinematogràfics i n’hi ha d’altres de quotidians. Aquests són els que sentim per arreu, els que incomoden, els que ens emocionen.
El meu lament fa tonades, harmonies, cadències i solos que de vegades necessiten d’un vibrato per fer-se sentir.
Estem envoltats de canalla i joventut que es formen, lluiten i aprenen, indaguen sobre les seves preferències i descobreixen tot un món de possibilitats.
Què hem fet però de les educacions artístiques i plàstiques en la nostra societat?
A Espanya en concret, la formació musical ha sigut una assignatura pendent i continuem allargant aquesta recuperació i embranzida que és del tot necessària. En comparació d’altres països, la música es considera essencial per l’educació emocional, estimula i fomenta la creativitat i el agust per apreciar l’art des de ben petits com un aprenentatge més i sense devaluar-lo a una activitat extraescolar més o un simple passatemps.
Està més que demostrat els efectes positius en el desenvolupament cognitiu, intel.lectual i psicològic dels nens i joves, descobrint així formes d’expresió fins aleshores desconegudes per a ells. Teoria extensible a la resta d’arts plàstiques que ajuden a fer crèixer la sensibilitat, la percepció, a veure el món amb altres ulls, per altre banda tan necessari.
Dit d’un altre manera… igual que el procés acadèmic, s’hauria de cultivar el creixement de l’èsser humà amb capaçitat d’establir vincles amb altres experiències i cultures, el món dels sentiments i les diferents sensiblilitats que podem fer crèixer i desenvolupar. L’art en majúscules, tastets d’aliment per l’anima, per fer volar la imaginació, per contemplar la realitat amb mirada reveladora, curiosa i entusiasta per veure el món diferent.
Completament digitalitzats en una revolució tecnològica senses precedents, probablement oblidem la nostra part creativa i sensible amb tantes joies per descobrir i allà on probablement ni nosaltres s’haguem endinsat mai.
El meu lament no és estrident, és reflexiu i contemplatiu amb actitud de fer volar els pensaments allà on siguin necessaris.
La intel.ligència, la memòria, el coneixement, les matemàtiques o els negocis. Tot del tot necessari.
I l’expresió, els estímuls i la creació? I l’exploració personal i col.lectiva amb la sensibilitat vers un mateix i els altres? És amb nosaltres, és viu i a prop.
Apropar-se al coneixement, també a la tecnologia i innovació des de rels intel.lectuals i emocionals, i perquè no, atresorar aquestes eines per canvis en les metodologies on valorin la part més creativa de l’esser humà.
Podem ser capaços de moltes altres disciplines, de noves oportunitats fins ara desconegudes. Res és incompatible amb la nostra feina o ocupació.
Sentir-nos de nou criatures curioses vers la poesía, la pintura, contemplar un ballet o escoltar amb devota meditació una simfonía que ens conmogui amb total passió i exaltació poden renèixer en nosaltres un nou plaer desconegut i ansiós de bellesa i espiritualitat.
Música que ressoni, que brolli sense final, lleis educatives que apostin per la cultura, per l’art com a eix indispensable acariciant una dimensió humana intrínseca i global, i el més important…intentant ser més humans i lliures.
“Sense l’art, la crudesa de la realitat faria que el món fos insuportable” (Pablo Picasso)
