La Marina va conèixer la Lola a la llar d’infants. Des de ben petites han compartit etapes vitals: l’escola, l’adolescència, les primeres experiències, els èxits i les decepcions. Han crescut juntes, fent camí l’una al costat de l’altra.
Amb el pas dels anys, la seva amistat s’havia convertit en una constant, una d’aquelles poques coses que semblen inalterables amb el temps. La Marina, observadora i introspectiva, sempre havia admirat la facilitat amb què la Lola feia amistats. Semblava que allà on anés captivava tothom amb la seva manera de ser. Tot i que això, en algun moment, li generava inseguretat, mai no li va tenir enveja. Al contrari: la veia com un model, una referent. La seva amistat amb la Lola era especial, i ella la considerava única, diferent de qualsevol altra relació que tingués.
Però després de quaranta anys d’amistat, la Lola l’ha tornat a decebre. Un gest, potser insignificant per a alguns, però carregat de significat per ella. Aquesta vegada, però, alguna cosa ha canviat dins seu. Potser és l’edat, o potser és que ha après a escoltar-se més i a posar límits. Ja no és aquella nena que ho justificava tot, que perdonava sense pensar.
Aquesta vegada, la situació l’ha feta reflexionar a fons sobre el concepte d’amistat i sobre les relacions humanes en general. Qui són realment els meus amics? En tinc, de veritat?
La Marina sempre ha estat una persona reservada però sociable i empàtica, amb facilitat per connectar amb els altres. Coneix molta gent, però quan pensa en amics, aquells de debò, no li és fàcil posar noms. Necessita temps, silenci, introspecció. I aleshores, amb calma, apareix un nom, potser dos. I torna a pensar: l’amistat autèntica no hauria de ser recíproca? No hauria de ser un vincle equilibrat, on ambdues parts es valorin de manera mútua? Soc tan important per ella com ella ho és per mi?
La Marina sempre ha estat una persona reservada però sociable i empàtica, amb facilitat per connectar amb els altres. Coneix molta gent, però quan pensa en amics, aquells de debò, no li és fàcil posar noms. Necessita temps, silenci, introspecció. I aleshores, amb calma, apareix un nom, potser dos. I torna a pensar: l’amistat autèntica no hauria de ser recíproca? No hauria de ser un vincle equilibrat, on ambdues parts es valorin de manera mútua? Soc tan important per ella com ella ho és per mi?
Les persones sovint utilitzen el mot “amic” amb una lleugeresa que sorprèn. De vegades, anomenen “amic” a algú que tot just coneixen. Però per ella l’amistat no és això. És confiança, és presència, és entrega. No és compartir moments puntuals, sinó compartir vida.
I llavors sorgeix una altra pregunta: per què sentim aquesta necessitat de tenir amics? Potser pel desig de pertinença, o perquè l’amistat ens fa sentir vistos, reconeguts, estimats. Ens aporta un valor emocional que, moltes vegades, connecta directament amb la nostra autoestima.
Després de tot, la Marina arriba a una conclusió dolorosa però honesta: el percentatge d’implicació i afecte entre ella i la Lola no ha estat mai igual. I potser per això no s’hauria de sorprendre ni decebre quan la seva suposada millor amiga decideix compartir moments importants amb altres persones, excloent-la a ella.
Tot i que la Marina té una família que l’estima i la cuida, sap que ha estat massa empàtica durant anys, pensant sempre en les necessitats de la Lola, cedint espai, temps i energia per veure-la feliç. Ha anteposat el benestar de l’altra al seu propi. Però ara entén una cosa fonamental: l’amistat autèntica no consisteix a donar esperant res a canvi, sinó a donar des del que sents, des de l’essència.
I tot i això, també és legítim esperar sentir-se valorada, reconeguda, estimada. L’amistat no és submissió. És un camí compartit on les dues persones han de caminar en la mateixa direcció.
