“Fa temps que adverteixo en Benet perquè es desempallegui del grupet d’UDC, sobretot dels joves que, a través del predomini tossut i simplista d’en Coll (i Alentorn), han caigut totalment en mans d’en Piñol. Ell ja ho veu, però li dol trencar el contacte amb gent que teòricament pensen com nosaltres. És clar que el que ell oblida massa és que aquell grupet, com a pensar, allò que es diu pensar, pensen ben poca cosa i que, per tant, la solidaritat ideològica no els diu res, i menys encara el tal Piñol, que ha sortit un home perillós, disposat a tot -a tot?- per a eliminar els que li fan nosa i assegurar-se un comandament”.
Aquesta cita, recollida al tercer volum de les memòries de Maurici Serrahima s’enquadrada a l’any 1959. Independentment del descans que desitjo li afavorís, d’aquesta i d’altres ràfegues conegudes posa de manifest que les regles del joc d’Unió requerien no només dels vots de la militància, sinó també de l’apadrinament, i de l’habilitat i oportunitat personal, més o menys dotada d’honradesa.
Desconec si l’origen d’aquesta realitat tribal la trobem en la manca de consolidació d’un ferm i acceptat lideratge des del principi (recordem l’assassinat de Carrasco i Formiguera i el traspàs de Lluís Vila d’Abadal l’any 1937); en els convulsos anys de la República, la Guerra i el Franquisme; o senzillament perquè Unió ja va néixer trontollant (només 7 dels 19 signants del manifest fundacional l’any 1931 van continuar al partit al cap de poc temps. Els demés van marxar o es van passar a la CEDA, que era més de dretes). No ho sé.
No obstant això, des de la marxa de Josep Mª Vila d’Abadal, Unió ha entrat en un escenari desconegut. Els càrrecs orgànics del partit es troben davant d’un cercle tancat, sense les nissagues d’abans, on tot gira al voltant d’un únic líder i d’un projecte inamovible. Ja no és possible el joc de forces perquè ara tot funciona a través de cooptació. S’ha acabat identificar les persones per sectors (també de pensament heterogeni, riquesa històrica d’UDC) perquè tot prové del mateix decret llei. Les esgotades famílies d’Unió, moltes d’elles sense descendència o sense encara nombrar hereu, han sucumbit a l’estabilitat desitjada fent entrega de cos i ànima per prestar l’honorable servei al Govern de la Generalitat. “Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”.
Hi ha un problema afegit: No és fàcil defensar la “tercera via” quan l’independentisme combatiu es va auto-immolar amb l’alcalde de Vic; i menys estant federat amb CDC. El futur fa de difícil predir però, el fet que no es pugui diferenciar els arbres del bosc provoca que, ara sí, el destí d’Unió Democràtica vagi lligat a la figura de Duran i Lleida, i a viceversa. El silenci de les antigues classes altes i mitjanes d’UDC els afebleix de capacitat en cas que pretendre organitzar una última revolta. No podran. La veritat sigui dita, tot dependrà de Roca i Junyent, i que no neixi una nova força política que encarni el què en essència representa UDC.
