El Consejo Nacional de Protección Civil vol declarar l’any 2022 com l’any de l’autoprotecció per fomentar entre altres coses, que tots els municipis disposin d’un pla de protecció civil.
Els plans d’emergència o de protecció civil no son papers, els plans d’emergència són eines de gestió per afrontar les emergències i que ben aplicades, serveixen per transformar organitzacions. En molts municipis i administracions es detecta que un dels problemes de la seva organització és la descoordinació o desconeixement del que fan uns i altres serveis i departaments, i si això en el dia a dia representa perdre diners o temps, en emergències poden ser pèrdues de vides i desesperació.
Els plans en paper, només han de detallar allò que tenen i són capaços de realitzar els destinataris, han d’endreçar les accions i coordinar-les, i la importància real d’aquests plans és el programa que fan per mantenir-los vius i actualitzats amb el programa d’implantació, que consisteix en la formació de tots els integrants i simulacres o exercicis. Si fem un símil, seria la partitura de música perquè tots els integrants de l’orquestra toquin la mateixa cançó i on l’alcalde o alcaldessa exerciria la direcció, i com més vegades s’assaja millor sonarà la música el dia de l’estrena.
Després d’aquests últims anys on hem viscut emergències de gran abast com la pandèmia o el temporal Gloria i altres mes localitzades com el temporal Filomena, els xàfecs d’Alcanar, els atemptats de Barcelona i Cambrils, i un llarguíssim llistat dels passats i els que desgraciadament vindran, algú podria pensar que els municipis han fet la feina i estan preparats per afrontar de forma eficient i eficaç qualsevol emergència que els pugui afectar, però desgraciadament no és així, només un 34% dels municipis catalans tenen el seu pla d’emergència fet i vigent, i es desconeix quants d’aquests el te implantat, per tant no se sap la seva efectivitat.
És del tot necessari que la Generalitat faci un esforç en revertir aquesta situació, basada en subvencions o canvis de normativa que permetin simplificar els plans en els municipis petits, i en accions contundents en els grans municipis que tenen les seves obligacions oblidades, ja que quan parlem de plans d’emergència estem parlant d’evitar morts i grans desastres naturals i econòmics basats en eines de coordinació i poca despesa, i és evident que una Llei de protecció civil de l’any 1997 i 7 Consellers d’Interior diferents en els últims 10 anys no ha ajudat gens a millorar la situació.
L’autoprotecció també s’hauria de dirigir cap a la ciutadania, a la responsabilitat individual i la col·laboració ciutadana. Hem après molt de la pandèmia, i sabem l’esforç i sacrifici individuals de portar la màscara, el confinament, fer les quarantenes, els test d’antígens, PCR o vacunar-nos, perquè ens protegeix individualment i com a col·lectiu, i caldria que això també s’aprengués per la resta d’emergències. Per exemple netejar i desbrossar l’entorn de la casa propera al bosc, netejar l’embornal del carrer davant de casa nostra quan és ple de fulles i hi ha previsió de pluges, treure els elements o ornaments de casa que puguin caure un dia de vent, o evitar els desplaçaments innecessaris en dies de nevades,… son també mesures d’autoprotecció i de col·laboració ciutadana necessàries per afrontar les emergències amb eficiència.
Jo desitjo que aquest any 2022 sigui el de l’autoprotecció i la conscienciació que les emergències no s’afronten amb improvisació sinó amb assaig i coordinació, i que cada orquestra, la de la ciutadania i les administracions, assumeixin els seus deures.
