He de confessar-los que vaig dubtar de la conveniència d’anar o no a la manifestació de dissabte que ve. Però passat el moment d’incertesa inicial, poc a poc m’he anat adonant dels avantatges d’assistir-hi.
De fet acaba d’expressar-ho molt bé el senyor Duran, que aquest diumenge ha “advertit” que la manifestació pot convertir-se en un “aquelarre independentista” si els partits catalans no són capaços de subscriure una resposta unitària a la sentencia.
Amb tota sinceritat, no es podia dir millor.
És exactament per aquesta raó que crec que val la pena anar-hi. Qualsevol petita discrepància que un pugui tenir sobre la manifestació salten pels aires davant de la possibilitat de fer del dia 10 de juliol una jornada històrica per l’independentisme, un autèntic aquelarre on cremin totes les misèries d’aquests anys.
Tota la classe política catalana assistirà a la manifestació. Algú de vostès pot imaginar-se un escenari millor? Com rebre’ls? Doncs amb un mar de banderes independentistes, un soroll ensordidor de cants per a la independència, desenes de milers de pancartes a favor de la nostra dignitat. Amb tot l’ordre i tot el seny que el moviment independentista demostra cada dia, el de negar-se a ser còmplice de les renúncies dels nostres partits polítics i obrir les portes a nous aires de canvi pel nostre país.
Els aquelarres són els llocs on les bruixes celebraven les seves reunions, sembla que reminiscències de ritus pagans que se celebraven clandestinament per les prohibicions de les religions llavors imperants. Ja veuen doncs que el senyor Duran i Lleida té tota la raó: a Barcelona, dissabte que ve, ens cal convertir la manifestació en un aquelarre independentista. Hem de sortir de les coves i posar-nos els barrets de punxa. S’han acabat les prohibicions. El futur és nostre. Ah! i sobretot, cal no oblidar-se de les escombres. Les necessitem per escombrar un passat que ja hem oblidat.
