L’article que publica avui (5.2.11) Joan Puigcercós al diari homònim, titulat “A veure ara qui es posa davant del toro”? explicaria, en bona part, els disbarats que hem hagut de suportar tots els catalans durant el septenni de la disbauxa. Comença lamentant-se de les gatades “constants” (sic) del nou govern, per bé que admet immediatament que encara ens trobem dins dels cent dies de gràcia. L’adjectiu “constant”, però, el delata: “constant” és sinònim de “perseverant”. Si CIU només fa trenta dies escassos que governa no és lògic parlar d’una perseverança de trenta dies, quan es tracta d’avaluar l’acció d’un govern en el que els ciutadans han dipositat llur confiança pels propers quatre anys.
Cal que ens fem càrrec que no ha de ser fàcil admetre, pràcticament en exclusiva, la responsabilitat darrera de l’ensulsiada d’ERC, després de l’ostensible defenestració de Carod-Rovira. Però aquesta responsabilitat és la càrrega del senyor Puigcercós i, per molt feixuga que sigui, li toca carretejar-la a ell, en comptes de desplaçar-la als altres.
Per a aquest curiós personatge, CIU, des de l’oposició hauria trencat, durant els governs tripartits, les regles del joc democràtic per desprestigiar les institucions catalanes, acusant al govern de malbaratament de recursos. Perquè tots els catalans sabem que el tripartit no ha malbaratat recursos públics, ans al contrari, la seva política de contenció de la despesa ha estat tan modèlica. Que l’endeutament de la Generalitat de Catalunya superi els 40.000 M€, segons l’estimació del propi president de la Generalitat en funcions, Jose Montilla, és una dada econòmica d’allò més normal i ordinària; que el dèficit, segons aquest mateix informe, es situï per damunt dels 4.700 M€, i que suposi un increment de més de 3.100 M€ respecte del dèficit del 2006, quan Montilla va començar la seva singladura, també cal considerar-ho d’una exquisidesa econòmica irreprotxable.
Però és que avui ja sabem que la Generalitat de Catalunya es troba totalment arruïnada i a mercè de les intemperàncies del govern estatal de torn. El dèficit es va sextuplicar del 2007 al 2008, segons demostra l’informe de la sindicatura de comptes de Catalunya sobre les finances del govern relatives al 2008. Avui ja sabem que el dèficit del 2010 ultrapassa els 8.000 M€. La liquiditat del govern només permet fer front al pagament de les nòmines dels funcionaris durant els primers mesos de l’any. No s’alarmin, que el Govern Mas sabrà reconduir la situació amb una autèntica política, ara sí, de contenció de la despesa. D’aquest gran frau que és l’Oficina Antifrau ja en parlarem un altre dia.
Acaba el nostre ínclit personatge sostenint que el govern dels millors no ha estat possible perquè els millors s’han desentès del govern i han dit NO. Molts ens temem que, tal com el tripartit ha deixat el govern calia ser un heroi, com ara Ferran Mascarell o Andreu Mas-Colell, per assumir la màxima responsabilitat d’un departament. I tot i així alguns del tripartit acusen CIU de no tenir gent prou preparada i haver-la d’anar a buscar en altres partits. Si alguns proposats han declinat la responsabilitat, dada que desconec, no és perquè CIU, des de l’oposició, protagonitzés un descarnat acarnissament (sic), sinó perquè calia ser un autèntic paladí per endinsar-se en les procel·loses aigües del govern de la Generalitat tal com l’ha deixat el tripartit.
D’altra banda, qui ho ha dit que la majoria dels proposats han declinat? Catalunya és plena de persones valentes, les quals no es troben precisament a la plana major d’ERC. Gent molt preparada que no té por d’agafar el brau per les banyes en els moments de més dificultat, com el present. El fet que el nou govern no hagi sabut trobar els millors a ERC és un problema dels membres de l’actual direcció, que els manté a l’ombra i no els deixa pujar, perquè palesarien llur mediocritat i deliri.
Aquest personatge tampoc no ha entès la sornegueria dels catalans quan diu, i cito textualment: “… m’ho deia fa poc un alt càrrec d’una multinacional de Barcelona: després del que hem vist els darrers anys, a veure ara qui es posa davant del toro”. Què es pensava Puigcercós, que aquest alt càrrec es referia a l’oposició? Tan megalòman s’ha tornat? Ni tan sols no sabé veure que li prenia el pèl? Pel que fa a mi, subscric íntegrament la seva afirmació, la de l’alt càrrec de la multinacional, esclar.
