Extracte del text en homenatge a Arcadi Oliveres llegit a la concentració dels “dimecres a la Plaça del Rei” a Barcelona, el 7 d’abril de 2021″
Quan vaig saber la mort de l’Arcadi Oliveres el primer que vaig pensar és que ell hi seguirà sent, ben present. Així ho vaig dir a un grup de WhatsApp d’una sèrie de persones que ens anem trobant els dimecres a la plaça del Rei, per reclamar la llibertat de les persones preses polítiques i el retorn de les exiliades. Quan ens vèiem darrerament, l’Arcadi sempre em preguntava: “Com va la plaça?, Un dia hi vull venir!, però no és fàcil…”, em deia.
Dimecres passat, quan ens vam retrobar com cada setmana, vam dedicar-li la concentració de solidaritat i protesta, sabent que des de la seva senzillesa i humilitat ens hagués dit que el millor reconeixement és denunciar sempre les injustícies i no callar-les.
Des que fa poc més de dos mesos va dir que estava greument malalt, s’han fet entrevistes, s’han dit i escrit moltes coses d’ell i poc hi afegiré en aquestes ratlles. Però d’entrada vull fer una reconeixement a la seva família, que tan generosament l’ha acompanyat sempre i especialment aquests darrers mesos, per tal que tothom se’n pogués acomiadar i li pogués expressar en vida el molt que se l’estimava i agrair-li el que ens ha ensenyat i el que hem après d’ell, amb la seva senzillesa. Li agradava tan poc el protagonisme i, en canvi, sempre estava enmig de les coses grosses i acabava essent el rovell de l’ou.
Ara fa poc més d’un any ens acompanyava a la plaça del Rei i ens explicava com quaranta anys enrere va organitzar, amb molts dels allí presents, la Marxa de la Llibertat. I ho explicava amb aquell to de veu suau, però dur en el contingut i amb aquella seva fina ironia.
Malgrat tots els reconeixements que ha tingut aquests dies, encara no som prou conscients de tot el que ens ha aportat i innovat en la cultura de la pau (d’ell va ser entre d’altres la idea de la Universitat Internacional de la Pau); en la cohesió social, en el diàleg, la convivència, en les idees. Encara no som prou conscients del seu mestratge i, com acostuma a passar, no ens n’adonarem fins d’aquí un temps.
A una de les darreres entrevistes que li he sentit parlaven de les causes perdudes, en les quals ell sempre hi estava posat, i contestava amb força, que no eren causes perdudes, que si de cas eren causes pendents. I que hi érem nosaltres per saber-les canviar.
L’Arcadi ens ha ajudat a veure les coses diferent, a repensar el que ja hem pensat, a discutir el que hem acordat, i a veure d’un altre color el que semblava que no es podia variar. Així ho compartíem a la junta de Justícia i Pau quan organitzàvem les diferents campanyes.
Amb anècdotes repetides que li anàvem sentint, de xerrada en xerrada, escoltant per comprendre aquells números amb tants zeros de despeses que ens perdíem. Potser a vegades jugant amb malabarismes amb aquestes dades, però ens ho feia tot més entenedor i pedagògic. Sobre el deute etern, perdó, deute extern; sobre el drama de les migracions i de les comoditats en que vivim des del Nord, que a vegades no ens ho creiem, no ho volem veure i no en som conscients… Per això va ser part imprescindible -i com sempre desinteressada- en aquelles “lluites compartides” de les entitats.
Des del seu respecte, assertivitat i també contundència i indignació en la paraula, hem après des del compromís i l’ètica què és la coherència. Ell que admirava en Pere Casaldàliga -que també ens deixà a l’estiu amb un bon llegat-, ens ha posat l’exemple de viure en coherència. Allò tan difícil de complir. D’intentar no trair allò que penses, que acabes dient i que finalment fas i vius.
L’austeritat en l’estil de vida en el dia a dia, però en canvi amb una riquesa absoluta per tot i per tothom. No sabent dir mai un no, ni quan era necessari. Va fer que a qualsevol llogarret del país es poguessin sentir les seves paraules, tant si eren per a infants i joves o per la gent més gran; des d’un petit cau o una classe d’una escola, la universitat, una parròquia o qualsevol associació. Que poguéssim compartir i ens pogués adoctrinar. I és clar que sí!, adoctrinar-nos per fer un món millor. Explicant-nos de forma fàcil coses molt complexes i difícils. A la vegada, no oblidava mai cap detall ni data per felicitar, retornant les trucades de telèfon o mails i fent esforços per encabir a la seva agenda el més personal… Ara recordo quan ens va venir a veure a l’hospital en el naixement de la primera filla amb un joc de construcció sota el braç perquè quan fos més gran aprengués a pensar i a construir.
L’Arcadi ens recordava que tots som corresponsables de com és el món. Se’n va anar -com són les coses!- el dia que comença el període de la declaració de Renda. Aquest any no el podrem escoltar de com fer l’objecció fiscal a les despeses militars, però potser ens hi podríem posar. Un petit gran homenatge, és que tothom qui l’hem admirat comencem a creure que podem canviar les coses de debò.
Acabo amb una altra de les seves frases, que deia sovint, tot afirmant que “no es pot perdre mai l’esperança; que les lluites utòpiques són possibles i que una altra cosa són les quimeres”. Ell va fer que conceptes com “radicalitat des de la no violència” passessin a ser paraules normals del nostre vocabulari. I ell sí que és exemple que d’un petit gra de mostassa n’acaba sorgint l’arbre més frondós. Per això agraeixo tant haver pogut compartir amb ell i aprendre’n. Moltes gràcies, Arcadi.
