En una definició al més simple possible, podríem dir que la mentida és la negació, l’ocultació o la deformació de la realitat. La mentida és quelcom intrínsecament lligat a l’ésser humà i des de sempre les grans mentides han format part de la història. A tots ens han explicat per activa i per passiva la cèlebre mentida de sant Pere, quan nega el seu mestre, o ens han volgut fer creure que els Reis Catòlics eren els reis d’Espanya.
Tots els humans del primer a l’últim hem mentit, mentim i seguirem mentint pels segles dels segles. Ja ho comencem a fer quan encetem el nostre ús de raó i no deixem de fer-ho, amb més o menys intensitat, fins el dia de l’adeu. Qui digui que no ha mentit mai ja està dient una mentida.
Com si fos una ciència que s’ensenya a les universitats (existeix aquesta assignatura?), la mentida ha anat evolucionant tant en la forma com en el contingut i en el moment actual, amb la divulgació sense fre i sense filtre que representen les xarxes socials, no podem negar que s’ha convertit en un autèntic art: l’art de mentir. Cada dia, a cada instant, a tot arreu observem sense cap mena de sorpresa com algú utilitza alguna de les subtils formes que té la mentida.
Dins d’aquesta especialitat de la no-veritat hi ha moltes categories i formes d’expressió. Aquí en teniu algunes:
- Mentides directes: quan algú falta directament a la veritat.
- Mentides indirectes: quan algú diu que un altre menteix i sap que no és cert.
- Mitges veritats o mentides per omissió: s’oculta expressament una part de la veritat.
- Mentides per insinuació: insinuem quelcom que sabem que no és cert.
- Mentides col·lectives: ens afegim a la performance de mentides grupals de manera conscient i voluntària.
- Mentides dubtoses: no tenim certesa del que diem, però ho diem de totes maneres.
- Mentides pietoses: mentim per no disgustar o perjudicar algú (o a nosaltres mateixos)
- Mentides còmplices: quan ens aliem amb algú per mentir.
- Mentir compulsivament: es diu d’aquell que de cada quatre paraules deixa anar tres mentides.
- Mentides repetitives: segons diuen, si repetim una mentida mil vegades acaba convertint-se en una veritat.
- Mentir per exageració: exagerar les coses és una forma de mentir.
- Enganyar: és la forma de mentir quan es traeix una confiança o una aliança.
- Mentides interessades: quan mentim voluntàriament per treure’n un profit… Segurament que si ens dediquéssim una mica més a cercar les múltiples formes d’aquest art de mentir trobaríem més variants, però el que voldríem explicar abans d’acabar és la creació d’algunes noves i sofisticades formes sobre aquesta especialitat que s’han desenvolupat en l’actualitat.
En aquest grup més actual tindríem les fake news (notícies falses), que tot i que han existit des de sempre sembla que en l’actualitat han adquirit una especial rellevància. Aquestes són les notícies i informacions que alguns mitjans de comunicació publiquen sense cap mena de vergonya, sabent que l’única veritat del que publiquen és que no és veritat. Altra fal·làcia moderna són les estadístiques: estadístiques polítiques, econòmiques, socials, morals. Aquestes notícies percentuals i numèriques, que surten amb freqüència als mitjans, estan confeccionades a partir d’informació facilitada per exemplars de la raça humana. Quin crèdit pot tenir una informació generada precisament per l’única criatura del nostre món capaç de mentir? També podríem parlar dels programes electorals. Si alguna cosa fan bé els nostres polítics és que ja han après a no enrogir quan anuncien els seus programes, tot i que saben perfectament que mai els compliran.
Es menteix als jutjats, a la feina, a la política, al mercat i al carrer. Es menteix arreu, tothora i de totes les maneres possible i imaginables fins al punt que l’art de mentir té els seus especialistes, que es guanyen la vida de manera sobrada utilitzant aquest art tant vell com la humanitat.
Al cap i a la fi… qui pot assegurar que aquest article no sigui un seguit de mentides?
