El temple de Jerusalem era com una ceba: una superposició de capes protectores entorn del més sagrat. Al Sancta Sanctorum només hi entrava el summe sacerdot, un cop l’any. Al Santuari hi entraven només els sacerdots a oferir els sacrificis rituals. A l’atri d’Israel hi entraven només els jueus barons. A l’atri de les dones hi podien accedir també les dones jueves. Finalment, l’atri dels gentils era un pati situat a l’interior de la muralla del temple, on hi podien entrar també els no jueus.
Alguns han pintat aquest atri com el típic lloc turístic on es venen postaletes, souvenirs, corones d’espines i rosaris de nacre… Ignoro quin tipus de turisme hi hauria al segle primer, però molta gent diversa hi devia anar, no tant a comprar souvenirs, com a buscar aquell ambient assossegat que desprenen els espais sagrats. Probablement fos també un lloc de tertúlia i de debat, on les idees devien circular i on es podia discutir de la Torah amb una certa liberalitat.
El fet és que s’havia anat omplint cada cop més de venedors d’animals, canvistes de moneda, predicadors ambulants… deixant cada cop menys espai a aquells que venien al temple amb una indefinida nostàlgia del sagrat, a buscar una casa de pregària, el vestíbul de la fe, un lloc acollidor i prou ample com per no sentir-se encotillat.
Com va dir Benet XVI en ocasió del seu viatge a la República Txeca, l’any 2009: «Me vienen a la mente las palabras que Jesús cita del profeta Isaías, es decir, que el templo debería ser una casa de oración para todos los pueblos. Él pensaba en el llamado patio de los gentiles, que liberó de negocios externos para que se diera el espacio libre para los gentiles que allí querían rezar al único Dios, aunque no pudieran participar en el misterio, a cuyo servicio estaba reservado el interior del templo.»
Aquest discurs conté unes paraules que van inspirar aquesta lloable iniciativa eclesial que és l’«Atri dels Gentils», promogut pel Cardenal Ravassi, actual President del Consell Pontifici de la Cultura: «Pienso que la Iglesia debería abrir también hoy una especie de “patio de los gentiles”, donde los hombres puedan de algún modo engancharse con Dios, sin conocerle y antes de que hayan encontrado el acceso a su misterio, a cuyo servicio se encuentra la vida interior de la Iglesia. Al diálogo con las religiones hay que añadir hoy sobre todo el diálogo con aquellos para quienes la religión es algo extraño, para quienes Dios es desconocido y que, sin embargo, no querrían quedarse simplemente sin Dios, sino acercarse a él al menos como Desconocido.»
El model de l’«Atri dels Gentils» em sembla un model més adient pel diàleg entre creients i no creients, que no pas les versions “bonistes” que proliferen en tots els temps. El model “bonista” proposa que «ens despullem de les nostres particularitats (fem veure que no hi ha fronteres ni diferències) i d’aquí en sortirà una nova síntesi curulla de fecunditat.» No hi ha manera més despietada de rebentar un debat que pronunciar aquella frase nefasta: «en el fons, tots pensem el mateix…» A més de ser fals és humiliant! La condescendència amaga infinitament més violència que la divergència oberta i franca.
És per això que existeix l’Atri dels Gentils, per possibilitar la trobada, sense deixar de celebrar la diferència. Ens pot enriquir enormement la perspectiva del no creient, del qui s’ho mira des de la barrera amb respecte, de qui no pot ni vol traspassar el llindar… però que s’acosta al vestíbul de l’Església amb desig de trobar quelcom que no troba en cap altre lloc.
Celebro que l’Església s’hagi decidit a purificar aquest Atri que se li havia omplert d’andròmines inútils, de discursos tronats, de guàrdies uniformats i de càlculs estadístics sobre si som més o menys que l’any passat.
