Veiem que l’ESM es concreta en la defensa d’una societat de petits propietaris front als monopolis i a les grans concentracions de propietat donant llum a una àmplia classe mitjana; amb intervencions limitades per part de l’Estat en el mercat per defensar aquest petita propietat i el funcionament transparent i eficient del mercat; amb polítiques socials pal·liatives no assistencialistes; i amb polítiques privatitzadores que treguin el capital públic del mercat, per tal de reduir monopolis i millorar el funcionament del mercat en benefici social.
L’ESM suposa la creació d’un veritable humanisme econòmic; una economia que contempli l’home com a ésser moral i espiritual; que recuperi la dimensió humana de les coses i abandoni aquest gust per les grans xifres deshumanitzades; que desmassifiqui i impedeixi així la negació de l’individu i la dissolució de l’estructura social; que desproletaritzi la vida humana entesa la proletarització com a malaltia cultural que du a una vida de dependència econòmica i social, al desarrelament, a l’allunyament de la natura i a una existència sense estímul pel treball ni l’empreneduria; i, en definitiva, una crida a recuperar una vida compatible amb la dignitat i la moral humana. L’ESM defensa alhora un Estat independent dels grups d’interès, un Estat fort, sobri, honrat, concís, realista, amb noblesa d’esperit i amb contrapesos, que fixi una política social que faci de contrafort de la lliure economia de mercat. Caldrà, per tant, que l’economia no estigui únicament pendent de la renda i de la productivitat, i incorpori la dimensió personal, els valors culturals i morals conformadors de la persona humana, en definitiva, els valors europeus.
En la mateixa línia del pare Sturzo i la Doctrina Social de l’Església (DSE), l’ESM considera que el problema de l’economia moderna ho és de valors, i que sense aquests no hi ha economia ni pública ni privada que se sostingui. Així, reclama el dret a no eliminar el risc, a no inhibir el procés competitiu, atès que pel contrari es causaria un dany molt sever a la societat, es paralitzaria el flux natural de l’activitat humana i es privaria la persona humana de la necessària empenta vers les relacions interpersonals, el descobriment, i la responsabilitat personal i social. I, com Sturzo, l’ESM defensa que l’home, per tal de comprendre i després actuar, li cal pressió, per poder entrenar la seva força, per especular intel·lectualment, per fer plans, per sobrepassar els obstacles, per formar-se i desenvolupar-se plenament, per autorealitzar-se. En paraules d’Sturzo, li cal desenvolupar l’esperit de conquesta, de superació, que és inherent a la persona humana. Per això rebutja una política assistencialista i tuteladora de la generalitat de ciutadans, una societat subvencionada, tot i ser favorable a un paper principal per la solidaritat. L’ESM entén el risc com una oportunitat per anar més enllà, una oportunitat per desenvolupar-se com a persona en el seu abast multidimensional, i, amb aquestes persones lliures i plenes, poder construir el bé comú.
Una altra idea-força compartida entre la DSE i l’ESM és que la llibertat és única i individual, i, per tant, quan es perd la llibertat cultural i política es perd la llibertat econòmica i viceversa. Alhora, coincideixen en què la llibertat és una expressió de l’autodisciplina, juntament amb la regulació legislativa, per la coexistència i respecte dels drets i deures mutus. Així, la principal tasca de l’Estat és garantir i monitoritzar (supervisar) els drets privats i col·lectius, mantenir l’ordre públic, la defensa nacional, supervisar i salvaguardar els sistemes monetari i de crèdit, el mercat, les finances públiques i garantir una bona administració. Només secundàriament i subsidiàriament l’Estat intervé, en una forma integradora, en sectors d’interès general i social on la iniciativa privada és pobra. És la llibertat econòmica allò que influencia i facilita l’existència i el desenvolupament de les llibertats moral i política. En paraules del pare Sturzo: “L’Estat no pot crear del no-res un ordre atès que la política no pot crear l’ètica; és l’Estat que reconeix un ordre ètic i social que les persones processen i expressen com a subjectes racionals”.
L’ESM pretén un equilibri entre un alt índex de creixement econòmic, baixa inflació, baix nivell d’atur, adequades condicions laborals, benestar social i serveis públics, mitjançant una economia de lliure mercat i polítiques públiques dirigides a mantenir aquesta competitivitat més la política social pal·liativa. L’ESM defensa també un sistema de preus proper a la competència perfecta, l’estabilitat de la moneda, l’accés lliure als mercats, la propietat privada, la llibertat contractual, la plena responsabilitat de les polítiques fiscals, la solidaritat i la transparència econòmica. En certa manera, podríem dir que l’ESM és un mig camí entre liberalisme i socialdemocràcia, fonamentat en els valors cristians.
En resum, l’ESM rebutja tant la idea de què el mercat és un instrument perfecte que cal deixar que funcioni sense limitacions, com la socialdemocràcia. El liberalisme és combatut amb l’argument de què cal vigilar i regular un seguit d’aspectes del mercat per tal que aquest no produeixi efectes adversos en l’economia i afebleixi el propi mercat. Per exemple, la concentració de poder econòmic, els monopolis, i l’exclusió social. La socialdemocràcia és combatuda amb l’argument de què la protecció total i general del ciutadà crea unes dependències de tal nivell que només produeix súbdits, i així s’aniquila la lliure mentalitat i empenta del ciutadà, en una mena d’autoalienació, de renúncia a la responsabilitat humana que ha de dur necessàriament a la paralització de la voluntat individual de rendiment, i a una reducció del rendiment econòmic del país.
En definitiva, l’ESM defensa una economia basada en el lliure mercat i amarada de valors cristians.
*** Fotografia de Konrad Adenauer.
