El Sol s’alçava tranquil entre les primeres boirines del dia en aquell paratge de somni, de tan bonic que era. Entre els matolls, els arbres i les flors un rierol d’aigües clares banyava tres parells de peus. Petits, més encara, diminuts. Eren peus d’elfes de riu.
Allà s’hi estaven, comentant sorpreses la decisió d’una d’elles.
– Jo no t’entenc, de debò – va dir la Lluna – Aquí tens de tot. No et falta menjar ni beguda. No et falta amics i amigues. No et falta coses divertides a fer, i, a més, tens la teva família. Perquè dimonis vols marxar?
– Jo, no sé… – va dir l’Emma – no ho puc explicar. Simplement, m’avorreixo…
– Que t’avorreixes? – va esclatar la Lia – Però si no pares d’anar amunt i avall, d’enfilar-te als arbres i volar de branca en branca. No pares quieta i dius que t’avorreixes?
– És que… no sé- va respondre l’Emma.
I així, entre una cosa i l’altra, van passar ben bé una hora donant voltes a les inquietuds viatgeres de l’Emma.
A l’hora del migdia, quan tot el poble dels elfs es trobava per fer un àpat plegats, l’Emma va coincidir a taula al costat d’un elf vell com hi ha món!
Del vell Xil·ló es deia que era el darrer elf rodamón que encara vivia, i això que els elfs viuen centenars d’anys. Si una cosa sabia en Xil·ló era llegir al rostre de la gent quan estava contenta o preocupada, trista o eufòrica, i li va semblar que l’Emma, sota aquell somriure mig dibuixat a la cara amagava alguna cosa que la torbava.
– Emma – va dir-li – em sembla que has perdut alguna cosa, oi?
– Jo? què he perdut, jo, Xil·ló?
– Estàs segura de tenir-ho tot?
– Hum… sí, crec que sí – va respondre ella palpant-se la faldilleta de seda i el cosset de lluentons de llum.
– Ah! – va dir en Xil·ló – doncs així perquè tens aquest posat tan distret i una mica tristó?
– Jo no estic distreta ni trista ! – gairebé li va cridar al pobre Xil·ló – Es que m’avorreixo i prou. Deixa’m en pau, vell Xil·ló.
I va seguir menjant. De tant en tant voltejava el cap i mirava l’elf, que menjava amb calma al seu costat mentre xerrava amb altres del voltant. Li sabia greu haver-li respost d’aquella manera però és que només volia que la deixessin en pau. Fer la seva i res més. Que ningú li qüestionés les decisions, que ningú estigués a sobre d’ella. Ja era una elfa adulta, bé gairebé. Pensant-t’ho bé, de fet no, més aviat era una elfa jove, però això no volia dir res. Ella sabia molt bé què volia i els altres no la deixaven fer-ho. Sempre manant-li coses, sempre organitzant-li la vida. Ja n’estava tipa, de tot plegat.
I de tanta ràbia que acumulava pensant en tot això no es va adonar que s’empassava una llavor del raïm que estava menjant. Va començar a tossir i tossir i semblava que s’ofegava. Però el vell Xil·ló la va agafar pel darrera i amb una maniobra experta li va fer un estrenyiment al tòrax i la llavor de raïm va sortir de la gola disparada cap el cap de l’elf que seia al seu davant.
– Estàs millor? – va preguntar en Xil·ló –
– Sí, gràcies – va respondre ella – Quina mala estona. No torno a menjar raïm mai més en ma vida, t’ho juro!.
– Vols dir que ha estat culpa del raïm?
– Sí, del raïm i res més! Deixa’m tranquil·la.
I, senzillament, es va alçar de taula i va marxar deixant els altres amb un pam de nassos.
L’Emma anava remugant contra tot i tothom perquè el maleït raïm l’havia fet passar un mal tràngol de por, i a sobre tothom la mirava. No era culpa seva, que el raïm tingués llavors dins els grans !
Rumiant, rumiant, va arribar a la vora del rierol i va veure la seva imatge reflectida. Era esvelta, alta pels pocs anys que tenia i amb un cabell ros llarguíssim que pentinava en cua de cavall o el deixava lliure, depèn com li agafava. Però el vell Xil·ló tenia raó. El seu somriure no era alegre, què li faltava? A casa l’estimaven molt, per bé que de vegades es muntaven bones trifulgues amb els seus dotze germans, però això era normal en famílies tan nombroses. A l’escola dels elfs anava contenta perquè la majoria de les matèries li agradaven… bé, la majoria potser no, però unes quantes sí: vol lliure; investigació animal; pintura amb llum; cant . Altres no les podia ni veure, per això millor no recordar-les. Tenia una colla d’amics interminable. Així, doncs, on era el problema? Perquè no se sentia tan bé com podria tenint tantes coses bones al seu costat?
Es va asseure i de seguida una munió de petits animalons van venir a fer-li companyia. S’entenia bé amb els animals petits, ella. Mentre xipollejava amb el peu a l’aigua va pensar que això de ser una elfa de riu era massa poc, bé, massa poc tampoc. Més aviat, que només podies anar amunt i avall pels terrenys que dominava el riu. Fora d’ells els elfs estaven fora del seu territori i, per tant, en perill. Perill? Quin perill podia haver més enllà del riu? De seguida li va entrar una mena de pessigolleig per tot el cos mentre una veueta interior li deia que podria estar molt bé saber què hi havia més enllà. Però, com ho sabria? És clar, en Xil·ló! Ell havia viatjat molt i podria explicar-li. Però després de com l’havia tractat tot dinant, “vols dir que voldrà parlar amb mi”?
