Portem setmanes immersos en una onada de calor persistent. Ara ja no és una excepció i les temperatures de plena canícula ja es van avançar a un peculiar i especialment càlid mes de juny. Sembla que, més aviat que tard, no ens tocarà més que assumir el que ja sembla ser una nova normalitat. Hi ha qui vaticina, fins i tot, que aquest serà, atenció, un dels estius menys temperats dels que viurem a partir dels propers anys. Un nou paradigma climàtic que, malgrat els innombrables avisos, ens haurà agafat de nou igualment, per incòmode -o fins i tot per catastròfic-.
El més curiós del cas és com encara, tot i tenint-ho a sobre, hi ha qui te la gosadia indecent de negar aquesta emergència. De fet hi ha diferents tipus de negacionistes: els que s’escuden en una pretesa periodicitat cíclica -desconeixent o ometent deliberadament que no existeixen registres a partir de certes dates o no són del tot fiables-, els que neguen que el canvi, malgrat existir, estigui produït per la mà de l’home i provingui d’una certa “ciència infusa”, els que consideren que és causat per un concepte eteri com és la “humanitat” -i que, en conclusió, no té remei perquè som dolents tots per igual i no té responsables concrets-, etc. Atesa la realitat tangible -i tòrrida- als carrers, molts d’aquests posicionaments no s’entenen sense la concurrència dels mitjans de comunicació -al servei de grans corporacions privades- que imposen relats, com a mínim, tramposos.
El sistema capitalista tendeix a concentrar el poder i els guanys i a socialitzar pèrdues des del seu inici, els recursos s’encareixen per tothom però només els pot pagar qui més té, la temperatura puja per tothom per igual però l’aire condicionat només se’l podrà permetre la minoria. Les grans empreses cotitzades són les que més contaminen, les que més amb moltíssima diferència, han contribuït a l’escalfament global i la seva continuïtat es basa, precisament, en seguir creixent més i més. I, per més que es digui, continua sense existir una fórmula prou eficaç i sòlida per fer-ho que no sigui gastant -o malgastant- recursos basats en els combustibles fòssils.
Fins i tot aquelles corporacions que més gala fan d’invertir en energies verdes, sovint, acaben essent les que deixen una petjada del carboni més marcada. Així doncs, es converteix la responsabilitat corporativa en una pàtina propagandística buida que acaba frivolitzant i aprofundint el problema. Prova de tot plegat també és com, arrel de la guerra d’Ucraïna i la més que previsible escassetat energètica en el sí de la UE, les pròpies autoritats europees hagin decidit relaxar els límits imposats l’ús del carbó, el petroli i fins i tot a les nuclears mentre tots els dirigents continuen portant el pin de multicolor de l’agenda 2030. La maquineta del sistema, doncs, no pot parar sigui quin sigui el preu. I malgrat les evidències, cal tenir el consentiment de la ciutadania, d’aquí que els mitjans intentin instal.lar relats tan tramposos que intenten fixar marcs al més pur estil de la pel.lícula “Don’t look up” (Adam Mkay, 2021).
De ben segur que tots els que vivim en el món postindustrial som, en certa mesura, corresponsables de l’escalfament global -només pel simple fet d’existir-, ara bé, hi ha qui de manera sistemàticament ha obviat i treballat per amagar-ne que en tenia responsabilitat clara i directa, només a fi i a efecte de seguir tenint uns comptes de resultats ben ufanosos i poder repartir bons dividends.
Si volem contribuir a mitigar l’efecte de l’escalfament global no hi ha res com apagar la tele, no tan perquè l’electrodomèstic gasti recursos, sinó perquè és la fórmula més ràpida per desgastar la matèria grisa que hauríem de posar a treballar tots com a societat per afrontar l’emergència amb valentia.
