Estem en temps de crisi, per si no n’havien sentit a parlar. A tot el món els governs estan prenent mesures per a fer-hi front. Sembla que la majoria han optat per intentar aprimar l’estat, reduint així la despesa, més que no pas intentant subvencionar l’economia. L’esquerra es troba enmig d’un problema. Sobretot on el govern és d’esquerres, on la compaginació d’aquestes mesures i el seu dogma tradicional és complicada. Allà on mana la dreta sempre és més fàcil justificar-se.
Aquestes mateixes esquerres han emprat un discurs respecte a la crisi que es basa en un lema: “que la paguin els rics”. I és aquí on apareix el títol d’aquest article. No, no els parlaré dels set pecats capitals. De teologia anem fluixets. Per què parlo de l’enveja? Fixin-se: “que la paguin els rics”. No pas “que no la paguin els més pobres”, “que no la paguin els desafavorits”, sinó “que la paguin els rics”.
On posem el llistó dels rics? És complicat, ja que ningú és ric, i menys quan es tracta d’acusar. Ningú veu que per darrere d’ell n’hi ha molts –milions!- i per davant també. Així ens podem trobar que polítics d’esquerres acusin a uns suposats rics obviant que ells viuen millor que bona part de la població. I així podríem anar fent una cadena que podria culminar amb el segon de la llista de Forbes blasmant el primer. És molt fàcil parlar en abstracte, però més difícil és concretar.
El discurs de “que la paguin els rics” troba el terreny adobat per l’enveja. Molts frueixen amb la desgràcia aliena i malparlen de qui prospera. Ramon Trias Fargas ho explicà molt bé referint-se al naixement del seu fill Andy, amb Síndrome de Down: “A mi mateix, que ni he heretat una fortuna ni l’he feta, de totes maneres, quan la gent per la TV, es va enterar (sic) que tenia un fill subnormal, crec que vaig guanyar punts”. És aquesta la mentalitat.
Per això aquest país troba normal un discurs basat en el “que la paguin els rics”, sense parar-se a pensar massa qui és culpable i qui no, i si hi ha un culpable clar, i en canvi es trobaria totalment desapiadat un discurs basat en “que la paguin els pobres” quan és igual de classista, absurd i discriminatori. Tothom és pobre quan convé. Però tothom vol tenir i, encara més, tothom vol que no tinguin els altres.
D’aquí la criminalització de l’empresari. Hi ha una espècie de filosofia de bar, barata, que diu que no pot ser que hi hagi qui ha prosperat treballant. Rere un empresari d’èxit sempre hi ha, en les ments dels observadors, alguna trama malèfica ordida per a apoderar-se de diners aliens. Sempre sota aquella màxima desconfiada de “malpensa i encertaràs”.
Que alguns comencin a pensar qui crearà llocs de treball per poder sortir de la crisi si tothom adopta aquesta mentalitat. Per sort, l’afany de lucre farà que no tothom caigui en aquest parany. Ara bé, seguirem essent una societat malalta mentre la rancúnia envejosa trobi camp per córrer i determinats sectors l’alimentin irresponsablement.
